Una marxa fúnebre per a Francesc Macià
divendres, 26 de desembre del 2008
divendres, 19 de desembre del 2008
Les tombes dels músics
Si voleu més informació: http://www.findagrave.com/
Johann Sebastian Bach
Ludwig van Beethoven
Francis Poulenc
Leonard Bernstein
dimecres, 17 de desembre del 2008
divendres, 12 de desembre del 2008
Instruments i cultura popular
Escolta la secció:
Instruments i cultura popular
Campana
Creences diverses
Hom creu que a la fi del món ressonarà una immensa campana, que es creu que està amagada en la boscúria del Canigó –o al fons de la Vall d’Andorra, o a la d’Aran– i que sonarà per anunciar el Judici Universal.
Una altra creença, però, diu que al fons de la Vall del Canigó hi ha la campana del Diable, i que quan sona al punt de la mitjanit de Nadal és averany de calamitats.
A Núria, les dones acabades de casar han de tocar la campana de Sant Gil amb el cap dintre l’olla, si volen tenir fills, un per toc que facin.
Instruments i cultura popular
Campana
Creences diverses
Hom creu que a la fi del món ressonarà una immensa campana, que es creu que està amagada en la boscúria del Canigó –o al fons de la Vall d’Andorra, o a la d’Aran– i que sonarà per anunciar el Judici Universal.
Una altra creença, però, diu que al fons de la Vall del Canigó hi ha la campana del Diable, i que quan sona al punt de la mitjanit de Nadal és averany de calamitats.
A Núria, les dones acabades de casar han de tocar la campana de Sant Gil amb el cap dintre l’olla, si volen tenir fills, un per toc que facin.
Expressions, frasses fetes i refraner.
A toc de campana.
Fer campana.
Fer la volta de campana.
Ser un toca-son.
Sentir tocar campanes.
Llençar les campanes al vol.
Cançons
Ding-dong, les campanes de Salom, toquen a festa i fan ding-dong.
Endevinalles
- Tres senyores estan al balcó / de nit i de dia no tenen por.
- Una vella amb una dent, que fa córrer tota la gent.
- Sóc un instrument de corda que fa riure i fa plorar / com que en tinc una de sola la canalla em sap tocar.
Flabiol
Creences diverses
Acompanyava els planys funeraris, ja que el so provocat pel vent o l’alè ha estat relacionat amb l’ànima.
Entre pastors i gent de muntanya ha estat constant la creença que el so del flabiol allunya els llops i altres bèsties malignes.
Expressions, frasses fetes i refraner.
Anar al darrer amb un flabiol sonant
Sonar la flauta per casualitat.
Tambor
Cançons
- Cap al migdia, canta i refila, / toca, Pasqual, repica el timbal / que en són festes d’alegria…
- Si n’eren tres tambors, que en vénen de la guerra / el més petit de tots porta un ram de rosetes.
- Ara ve Sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol / el qui toca el tamboríno ha perdut el flabiol.
Llegendes
El tambor del Bruc. El vailet que amb el seu tambor va espantar l’exèrcit francès a la batalla del Bruc.
Si en voleu saber alguna cosa més...
Joan Soler i Amigó, Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana, Barcelona, Barcanova, 1998.
divendres, 5 de desembre del 2008
El repic de campanes
Escolta la secció:
El repic de campanes
En una secció com aquesta, que parla de música i història, no podia faltar una edició dedicada als repics de les campanes.
Durant segles, el ritme quotidià de la gent però també l’anunci dels fets cabdals de la vida d’una persona, la proclamació de les grans celebracions però també l’avís de les desgràcies, el marcava el repic de les campanes dels campanars de les esglésies dels pobles i de les parròquies de les ciutats.
El repic de campanes
En una secció com aquesta, que parla de música i història, no podia faltar una edició dedicada als repics de les campanes.
Durant segles, el ritme quotidià de la gent però també l’anunci dels fets cabdals de la vida d’una persona, la proclamació de les grans celebracions però també l’avís de les desgràcies, el marcava el repic de les campanes dels campanars de les esglésies dels pobles i de les parròquies de les ciutats.
Que és una campana?
El diccionari ens diu que és un instrument idiòfon (o sigui, que produeix el so per la vibració de tot el material de què està format) de percussió, fet de metall, generalment de bronze, i que té la forma d'un vas rodó, d'amplària creixent devers la boca, el qual va suspès boca avall i sona quan les seves parets són percudides per un batall a l'interior o per un martell a l'exterior.
Un xic d’història
La campana es troba ja en totes les civilitzacions antigues a partir de les de l'Orient Mitjà. Inicialment s'utilitzaven per espantar els mals esperits i la mala sort i per això es penjaven dels animals que estaven en contacte amb l'home: dels cavalls que s'utilitzaven per feinejar al camp, dels gossos que acompanyaven a caçar.
La introducció de la campana en el culte cristià és atribuïda a sant Paulí (s. VI), bisbe de Nola, Campània (d'on sembla que deriva el nom).
Fins al s. VIII, però, no consta la construcció de campanars per convocar els fidels al temple. Des del s. XIII se'n conserven de datades i sovint porten inscripcions que en detallen la finalitat.
I com que sempre són els mateixos qui esguerren les coses boniques, a partir del s. XVI els caps d’artilleria dels exèrcits tenien reconeguda la facultat de poder requisar les campanes de les poblacions preses per la força amb la finalitat de fondre-les per fer canons.
Amb la distinció entre municipi i parròquia, especialment des de la Revolució Francesa, el toc de campanes (especialment el de les hores) va ser atribuït a les corporacions municipals.
Avui en dia en molts llocs tenen un ús només testimonial en algunes celebracions, i en canvi en l’àmbit quotidià han estat substituïdes per l’enregistrament, per un so gravat, un bon aparell de reproducció, uns bons megàfons, i au, avall que fa baixada.
Amb tot l’ofici de campaner, fins fa uns anys gairebé perdut del tot, avui està essent conservat i fins i tot és objecte d’estudi per part de grups d’estudiosos i associacions o confraries de campaners.
Tres pics i repicó
Vocabulari bàsic:
- Tocar, brandar o ventar la campana: quan el batall o el martell la colpegen pausadament.
- Repicar (quan ho fa amb tocs vius i repetits.
- Voltejar o llançar al vol: quan és el moviment de rotació de la campana que fa sonar en copejar el batall.
Els tocs de campana es diferencien segons si assenyalen pràctiques religioses (tocar a missa, a rosari, toc d'àngelus), defuncions (tocar a morts, lent i solemne i variant segons l'edat o el sexedel difunt), naixements (tocar a bateig, alegre i variant segons el sexe del nounat), mal temps, foc, sometent; les hores les assenyala la campana gran, i una de més petita assenyala els quarts.
Noms de campanes
Catedral de Barcelona:
L’Oleguera - La Severa - L’Angèlica - La Paciana – La Narcisa - La Gregòria - La Dolors - L’Antònia - La Mercè - La Tomasa - La Montserrat - L’Honorata, campana dels quarts - L’Eulàlia, la campana de les hores
Catedral de Girona
La quotidiana - La dominical - La capitular - L’Assumpta - La Beneta, el bombo (1574)
Catedral de Solsona
La Catrinola xica – La Catrinola grossa – La tèrcia petita – La tèrcia gran – La mangranera – La major – La campana dels quarts petita – La campana dels quarts gran – La campana de les hores
Gelida
La parròquia de Sant Pere: La petita (1849) - Miquela, Joana i Petra (1906)
Sant Pere, l’antiga parròquia: Jordina (1987)
Recomanem especialment
Aquestes informacions procedeixen gairebé en la seva totalitat de:
Pàgina oficial dels campaners de la Catedral de València
http://campaners.com/
Blog: Quadern de Sons (Ricard Casals Alexandrí)
http://desons.blogspot.com/
El Maresme. Els campanars
http://www.xtec.cat/maresme/Campanars/presenta.htm
Si voleu veure un exemple de toc de campanes:
Clamoreig a la Catedral de València. Toc de difunts que es toca amb caràcter solemne a la Catedral de València. Tots els tocs que fan els campaners són manuals.
http://es.youtube.com/watch?v=ZQgxspDDEZg
divendres, 28 de novembre del 2008
divendres, 21 de novembre del 2008
Santa Cecília de Roma
Escolta la secció:
Santa Cecília de Roma
Avui hem parlat de Santa Cecília, la seva llegenda i com ha arribat a ser considerada la patrona de la música.
Tot això, és clar, amb motiu que demà, 22 de novembre, és el dia de la festivitat d’aquesta santa i, de retruc, el Dia de la Música.
Si esteu interessats en saber coses d’aquesta santa, us recomanem els següents enllaços:
Narració detallada de la llegenda de la santa: http://www.corazones.org/santos/cecilia.htm
Com sempre en la Wikipèdia, hi ha de tot una mica: http://es.wikipedia.org/wiki/Cecilia_de_Roma
).jpg)
Per si voleu resar-hi, aquí hi teniu unes quantes oracions a aquesta santa: http://www.devocionario.com/santos/cecilia_1.html
Naturalment, en aquests casos sempre cal consulta què hi diu a la Catholic Encliclopaedia (en anglès): http://www.newadvent.org/cathen/03471b.htm
Santa Cecília de Roma
Avui hem parlat de Santa Cecília, la seva llegenda i com ha arribat a ser considerada la patrona de la música.
Tot això, és clar, amb motiu que demà, 22 de novembre, és el dia de la festivitat d’aquesta santa i, de retruc, el Dia de la Música.
Si esteu interessats en saber coses d’aquesta santa, us recomanem els següents enllaços:
Narració detallada de la llegenda de la santa: http://www.corazones.org/santos/cecilia.htm
Com sempre en la Wikipèdia, hi ha de tot una mica: http://es.wikipedia.org/wiki/Cecilia_de_Roma
Per si voleu resar-hi, aquí hi teniu unes quantes oracions a aquesta santa: http://www.devocionario.com/santos/cecilia_1.html
Naturalment, en aquests casos sempre cal consulta què hi diu a la Catholic Encliclopaedia (en anglès): http://www.newadvent.org/cathen/03471b.htm
divendres, 14 de novembre del 2008
La Sala Mozart de Barcelona
Escolta la secció:
La Sala Mozart de Barcelona
La Sala Mozart de Barcelona
Avui no portem cap document, sinó simplement el record de quelcom que ja no existeix i que a mesura que passin els anys quedarà en l’oblit.
De fet, aquesta secció és gairebé sempre això. Però avui potser d’una manera més evident.
Perquè, qui es recorda dels teatres enderrocats, dels cinemes desapareguts, de les sales de concert que ja no existeixen…?
EL FET
El 16 de novembre del 2003 va començar l’enderrocament de l’edifici del carrer de la Canuda, 31, cantonada amb el carrer de Bertrellans.
Això vol dir que es va enderrocar la Sala Mozart. Una sala d’espectacles que va tenir la seva importància destacada a la Barcelona del segle XX.
Han passat cinc anys, i la sala Mozart ara ja és com el cinema Capsa, el Fèmina o el Vergara: equipaments que han passat a la història i dels quals en queda el record de cada vegada menys gent, per passar, en pocs anys, a ser ja només matèria per ser escrita en estudis o articles sobre l’oferta cultural de la ciutat. Gairebé no-res, en definitiva.
De fet, és una sala que molts barcelonins relacionen amb la seva infantesa, ja que s’hi van fer cinema i espectacles infantils. Però la seva història comprèn molt més, i té la seva importància pel que fa a la història de la música, a Barcelona, durant el segle XX.
ELS ANTECEDENTS
La finca era gran i de forma irregular. Va pertànyer a la família Pinós. Era la típica finca enorme que acollia de tot, amb uns baixos molt amplis, dos pisos i un tercer pis interior. Durant el segle XIX i el XX hi van desfilar tota una sèrie d’entitats, agrupacions etc.
El primer inquilí del primer pis de la casa del carrer de la Canuda, 31, va ser un anomenat Comitè de Defensa Social, fundat l’any 1903. Era un grup d’acció contra la immoralitat pública, la pornografia, la prostitució, la blasfèmia i l’anticlericalisme. Aquest comitè va obrir les portes del seu local el 21 de desembre del 1905 durant 14 dies per celebrar-hi diverses sessions de cinema de pel·lícules dedicades a les aparicions de la Verge de Lourdes. Aquestes sessions van tenir lloc a la sala d’actes. El Comitè es va desfer el 1912.
On es reunia aquesta associació catòlica també es va reunir una agrupació wagneriana (encapçalada per Joaquim Pena), que s’hi trobava abans d’anar al Liceu. Feien conferències i xerrades per parlar sobre les òperes del seu gran compositor de capçalera.
Tot això abans de l’existència de la Sala Mozart.
LA SALA MOZART
Va ser creada per l’empresa Cussó SFHA, fàbrica i botiga de pianos i pianoles. Una indústria que s’havia instal·lat a la planta baixa de la finca, on tenia les oficines i el magatzem.
Aleshores van pensar a situar a la planta superior un escenari amb una gran sala perquè s’hi pogués escoltar les excel·lències dels instruments de la casa i per oferir actuacions de pianistes. Hi va haver un acord entre Cussó i la família Pinós, propietària de la finca i l’arquitecte Francesc Solà Gener va començar les obres el 12 de juliol del 1912: es tractava de reformar a fons la sala d’actes que tenia arrendada el Comitè de Defensa Social: calia enderrocar parets, obrir un gran saló, substituir galeries, obrir finestres…
La Sala Mozart va ser inaugurada el 27 de març del 1914. Inauguració solemne: la va presidir el capità general Villar Villante. Programa inaugural dedicat a Mozart: orquestra simfònica dirigida pel mestre Lamote i com a solistes els pianistes Antoni Laporta i Tomàs Buxó.
Es tractava d’una sala relativament petita (15 per 15 metres i 6 d’alçada); amb unes 500 butaques, a banda de les llotges. Decoració estil Lluís XVI, molt senzilla, de tons clars. Estava il·luminada per una gran làmpada plafó de bronze i 140 llums. Les butaques eren basculants de fusta corbada i estructura de ferro fos, equipades amb un penjador per al barret, i hi havia un saló d’entrada i una terrassa enjardinada.
El 3 de febrer del 1931 hi va actuar Bela Bartok, amb un concert organitzat per l’Associació de Música de Cambra de Barcelona. Va oferir un recital de les seves composicions al piano i de les seves cançons, interpretades per Vania Sokolova.
DESPRÉS
Hi va tenir la seu un grup de partidaris de la Primera República (1931-1936). També va ser local social de l’Associació Musical de Barcelona i de l’Associació de Cultura Musical Popular.
Després de la guerra civil va estar dedicada sobretot a espectacles infantils, que aviat van ser bilingües.
Des dels anys 30 fins als 50 hi va haver l’Acadèmia de Música Ainaud i els anys 50, la Sociedad Española de Ilusionismo.
Amb els anys, va ser una sala polivalent: s’hi va fer cinema (Federació de Joves Cristians de Catalunya), teatre, titelles i pallassos, ràdio (Joaquin Soler Serrano), màgia, conferències, exposicions, lectures poètiques…
A partir del 1964 era la sala d’actes del Centro Cultural Recreativo Aragonés.
Actualment, l’edifici està totalment reformat: al carrer de Bertrellans número 2 s’hi ha fet un conjunt d’apartaments i lofts de luxe ; i al que és, pròpiament, el número 31 del carrer de la Canuda hi ha una botiga de roba d’una firma australiana especialitzada en moda surfera amb un nom ben estúpid.
Tot molt sense ànima i propi de la Barcelona que permetem prostituir.
De fet, aquesta secció és gairebé sempre això. Però avui potser d’una manera més evident.
Perquè, qui es recorda dels teatres enderrocats, dels cinemes desapareguts, de les sales de concert que ja no existeixen…?
EL FET
El 16 de novembre del 2003 va començar l’enderrocament de l’edifici del carrer de la Canuda, 31, cantonada amb el carrer de Bertrellans.
Això vol dir que es va enderrocar la Sala Mozart. Una sala d’espectacles que va tenir la seva importància destacada a la Barcelona del segle XX.
Han passat cinc anys, i la sala Mozart ara ja és com el cinema Capsa, el Fèmina o el Vergara: equipaments que han passat a la història i dels quals en queda el record de cada vegada menys gent, per passar, en pocs anys, a ser ja només matèria per ser escrita en estudis o articles sobre l’oferta cultural de la ciutat. Gairebé no-res, en definitiva.
De fet, és una sala que molts barcelonins relacionen amb la seva infantesa, ja que s’hi van fer cinema i espectacles infantils. Però la seva història comprèn molt més, i té la seva importància pel que fa a la història de la música, a Barcelona, durant el segle XX.
ELS ANTECEDENTS
La finca era gran i de forma irregular. Va pertànyer a la família Pinós. Era la típica finca enorme que acollia de tot, amb uns baixos molt amplis, dos pisos i un tercer pis interior. Durant el segle XIX i el XX hi van desfilar tota una sèrie d’entitats, agrupacions etc.
El primer inquilí del primer pis de la casa del carrer de la Canuda, 31, va ser un anomenat Comitè de Defensa Social, fundat l’any 1903. Era un grup d’acció contra la immoralitat pública, la pornografia, la prostitució, la blasfèmia i l’anticlericalisme. Aquest comitè va obrir les portes del seu local el 21 de desembre del 1905 durant 14 dies per celebrar-hi diverses sessions de cinema de pel·lícules dedicades a les aparicions de la Verge de Lourdes. Aquestes sessions van tenir lloc a la sala d’actes. El Comitè es va desfer el 1912.
On es reunia aquesta associació catòlica també es va reunir una agrupació wagneriana (encapçalada per Joaquim Pena), que s’hi trobava abans d’anar al Liceu. Feien conferències i xerrades per parlar sobre les òperes del seu gran compositor de capçalera.
Tot això abans de l’existència de la Sala Mozart.
LA SALA MOZART
Va ser creada per l’empresa Cussó SFHA, fàbrica i botiga de pianos i pianoles. Una indústria que s’havia instal·lat a la planta baixa de la finca, on tenia les oficines i el magatzem.
Aleshores van pensar a situar a la planta superior un escenari amb una gran sala perquè s’hi pogués escoltar les excel·lències dels instruments de la casa i per oferir actuacions de pianistes. Hi va haver un acord entre Cussó i la família Pinós, propietària de la finca i l’arquitecte Francesc Solà Gener va començar les obres el 12 de juliol del 1912: es tractava de reformar a fons la sala d’actes que tenia arrendada el Comitè de Defensa Social: calia enderrocar parets, obrir un gran saló, substituir galeries, obrir finestres…
La Sala Mozart va ser inaugurada el 27 de març del 1914. Inauguració solemne: la va presidir el capità general Villar Villante. Programa inaugural dedicat a Mozart: orquestra simfònica dirigida pel mestre Lamote i com a solistes els pianistes Antoni Laporta i Tomàs Buxó.
Es tractava d’una sala relativament petita (15 per 15 metres i 6 d’alçada); amb unes 500 butaques, a banda de les llotges. Decoració estil Lluís XVI, molt senzilla, de tons clars. Estava il·luminada per una gran làmpada plafó de bronze i 140 llums. Les butaques eren basculants de fusta corbada i estructura de ferro fos, equipades amb un penjador per al barret, i hi havia un saló d’entrada i una terrassa enjardinada.El 3 de febrer del 1931 hi va actuar Bela Bartok, amb un concert organitzat per l’Associació de Música de Cambra de Barcelona. Va oferir un recital de les seves composicions al piano i de les seves cançons, interpretades per Vania Sokolova.
DESPRÉS
Hi va tenir la seu un grup de partidaris de la Primera República (1931-1936). També va ser local social de l’Associació Musical de Barcelona i de l’Associació de Cultura Musical Popular.
Després de la guerra civil va estar dedicada sobretot a espectacles infantils, que aviat van ser bilingües.
Des dels anys 30 fins als 50 hi va haver l’Acadèmia de Música Ainaud i els anys 50, la Sociedad Española de Ilusionismo.
Amb els anys, va ser una sala polivalent: s’hi va fer cinema (Federació de Joves Cristians de Catalunya), teatre, titelles i pallassos, ràdio (Joaquin Soler Serrano), màgia, conferències, exposicions, lectures poètiques…
A partir del 1964 era la sala d’actes del Centro Cultural Recreativo Aragonés.
Actualment, l’edifici està totalment reformat: al carrer de Bertrellans número 2 s’hi ha fet un conjunt d’apartaments i lofts de luxe ; i al que és, pròpiament, el número 31 del carrer de la Canuda hi ha una botiga de roba d’una firma australiana especialitzada en moda surfera amb un nom ben estúpid.
Tot molt sense ànima i propi de la Barcelona que permetem prostituir.
divendres, 7 de novembre del 2008
La constitució d'una companyia de músics cecs
Escolta la secció:
La constitució d'una companyia de músics cecs
El document
Avui un document datat el 21 d’octubre de 1647, localitzat a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.
És l’acta notarial de constitució d’una companyia de músics cecs.
O sigui, es tracta d’una colla de músics que s’ajunten i decideixen formar una companyia, una banda, per tocar junts, i opten per anar a cal notari per deixar les coses ben clares.
Encara que ens pugui semblar curiós perquè es tracta d’una companyia de músics cecs, no deixa de ser el document de constitució d’una societat empresarial, amb unes regulacions laborals entre els seus membres constituents que cal deixar explicitades, com en qualsevol societat o empresa que es constitueix davant de notari.
La constitució d’una companyia de músics cecs
1. Durada de la companyia: 10 anys
En nom de Déu sia. Amen.
Per rahó y occasió de la companyia de música de corda per tems de deu anys del dia present en avant comptadors fahedora, per y entra Martin de Langa, Joan Agramunt, Pera Vila y Joan Munterda, ciegos, ciutadans de Barcelona, és estada feta y fermada la capitulació y concòrdia següent...
2. Mesures que cal prendre en cas de trencament de la societat per part d’algun dels seus membres
Primerament, és estat pactat y concordat entra ditas parts que durant dit temps de deu anys del dia present en avant comptadors no sia lícit ni permès a negú dels dits companys de dexar la dita companyia per ells fahedora a pena de vint-y-sinch lliuras, pagadores per lo qui dexava dita companyia y aplicadores als tres qui en dita companyia restaran.
Y axí mateix, que no pugan sonar en altra companyia de ciegos sens exprés concentiment y voluntat de dits sos companys, a pena de una lliura per quiscuna vegada sonaran en altra companyia
3. En cas de malaltia d’un dels membres de la companyia
Ítem, que acàs que en dita companyia n·i hagués hu o dos de malalts, per la qual ocasió agasen de aplicar·i durant lo temps de dita malaltia hu o dos ciegos per los que faltarian, que en tal cars de tot lo que·s guanyaria se haguesse’n de fer sinch o sis parts, segons los malalts, y a quiscú d’ells donar sa part tocant, sent present dit malalt o malalts y tenint sa part com lo que sonaria en llur lloch y quiscú de dits sos companys
4. L’exercici individual de la lliure professió
Ab lo qual pacte no volen sia comprès ningun de dits companys sempre que haian de sonar particularment per Barcelona, axí que, sempre que particularment vullan sonar y sia cridat en ninguna part, puga y li sia lícit y permès anar allà a hont volrà; ab què no sia en ninguna iglésia ni casa concertada de companyia per ell, si no és que de prompte sia demanat y si té temps de havisar a sos companys y volran més de hu ho haja de fer.
5. Els membres de la companyia poden actuar com a substituts d’altres músics malalts d’altres companyies
Ítem, que acàs que en altras coblas de música y hagués algun músich malalt y per dit effecte convidassan algun de dits companys, que en tal cas puria anar ab dita cobla ab que no fassa falta al sonar de dita companyia
6. Un cas particular
Ítem, acàs que dita companyia sonàs en alguna iglésia o iglésia y se offerís que dit Martin de Langa sonàs lo orga, per lo qual li donassen alguna cosa de més, que en tal cas lo que donaran se haia de partir ab dits sos companys ab quatra iguals parts una a cada hu.
Els cecs i la música
Els cecs tradicionalment han tingut sempre un petit lloc en la història de la música.
Pensem que fins fa poques dècades qualsevol disminució física greu conduïa gairebé de forma inevitable a la marginalitat. I en el cas dels cecs, gairebé sempre a viure de la caritat dels familiars o dels estranys, demanant almoina. Per exemple, a Barcelona, tenim dos carrers que es diuen carrer dels Cecs de la Boqueria i dels Cecs de Sant Cugat, que fan referència a les cases en les quals s’obligava a viure, el segle XV, als cecs oracioners i captaires.
Pel que fa a l’àmbit musical, podríem parlar dels romanços de cecs, aquelles narracions en vers recitades o cantades per cecs, convertits en continuadors de la tradició medieval dels joglars; o també de l’origen d’algunes cançons de la Mediterrània, com la tarantel·la, que interpretades per músics cecs de violí es creia que curaven les picades de la taràntula.
I en general, de grups de músics cecs, com els protagonistes del nostre document d’avui, en què la professionalitat i la mendicitat sovint es trobaven barrejades.
En aquest sentit, podem recordar dos poemes que resumeixen perfectament això que diem: “Els músics cecs”, de Salvador Espriu, i un cal·ligrama de Joaquim Folguera, de 1921, titulat “Músics cecs de carrer”.
Però afortunadament avui aquesta vinculació del músic cec amb la marginalitat ja no es dóna.
Músics cecs cèlebres
Francesco Landini, compositor i organista (s. XIV)
Antonio de Cabezón, compositor i organista (s. XVI)
Pablo Bruna, “El ciego de Daroca”, compositor i organista (s. XVII)
Jacob van Eyk, compositor holandès (s. XVII)
Nicolas Bosret (s. XIX)
Augustin Barié, organista (s. XIX-XX)
Jean Langlais (s. XX)
Joaquin Rodrigo (s. XX)
Andrea Bocelli, tenor (s. XX)
Chris Anderson, pianista de jazz (s. XX)
Tete Montoliu (s. XX)
i Ray Charles, Stevie Wonder, José Feliciano...
.
La constitució d'una companyia de músics cecs
El document
Avui un document datat el 21 d’octubre de 1647, localitzat a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.
És l’acta notarial de constitució d’una companyia de músics cecs.
O sigui, es tracta d’una colla de músics que s’ajunten i decideixen formar una companyia, una banda, per tocar junts, i opten per anar a cal notari per deixar les coses ben clares.
Encara que ens pugui semblar curiós perquè es tracta d’una companyia de músics cecs, no deixa de ser el document de constitució d’una societat empresarial, amb unes regulacions laborals entre els seus membres constituents que cal deixar explicitades, com en qualsevol societat o empresa que es constitueix davant de notari.
La constitució d’una companyia de músics cecs
1. Durada de la companyia: 10 anys
En nom de Déu sia. Amen.
Per rahó y occasió de la companyia de música de corda per tems de deu anys del dia present en avant comptadors fahedora, per y entra Martin de Langa, Joan Agramunt, Pera Vila y Joan Munterda, ciegos, ciutadans de Barcelona, és estada feta y fermada la capitulació y concòrdia següent...
2. Mesures que cal prendre en cas de trencament de la societat per part d’algun dels seus membres
Primerament, és estat pactat y concordat entra ditas parts que durant dit temps de deu anys del dia present en avant comptadors no sia lícit ni permès a negú dels dits companys de dexar la dita companyia per ells fahedora a pena de vint-y-sinch lliuras, pagadores per lo qui dexava dita companyia y aplicadores als tres qui en dita companyia restaran.
Y axí mateix, que no pugan sonar en altra companyia de ciegos sens exprés concentiment y voluntat de dits sos companys, a pena de una lliura per quiscuna vegada sonaran en altra companyia
3. En cas de malaltia d’un dels membres de la companyia
Ítem, que acàs que en dita companyia n·i hagués hu o dos de malalts, per la qual ocasió agasen de aplicar·i durant lo temps de dita malaltia hu o dos ciegos per los que faltarian, que en tal cars de tot lo que·s guanyaria se haguesse’n de fer sinch o sis parts, segons los malalts, y a quiscú d’ells donar sa part tocant, sent present dit malalt o malalts y tenint sa part com lo que sonaria en llur lloch y quiscú de dits sos companys
4. L’exercici individual de la lliure professió
Ab lo qual pacte no volen sia comprès ningun de dits companys sempre que haian de sonar particularment per Barcelona, axí que, sempre que particularment vullan sonar y sia cridat en ninguna part, puga y li sia lícit y permès anar allà a hont volrà; ab què no sia en ninguna iglésia ni casa concertada de companyia per ell, si no és que de prompte sia demanat y si té temps de havisar a sos companys y volran més de hu ho haja de fer.
5. Els membres de la companyia poden actuar com a substituts d’altres músics malalts d’altres companyies
Ítem, que acàs que en altras coblas de música y hagués algun músich malalt y per dit effecte convidassan algun de dits companys, que en tal cas puria anar ab dita cobla ab que no fassa falta al sonar de dita companyia
6. Un cas particular
Ítem, acàs que dita companyia sonàs en alguna iglésia o iglésia y se offerís que dit Martin de Langa sonàs lo orga, per lo qual li donassen alguna cosa de més, que en tal cas lo que donaran se haia de partir ab dits sos companys ab quatra iguals parts una a cada hu.
Els cecs i la música
Els cecs tradicionalment han tingut sempre un petit lloc en la història de la música.
Pensem que fins fa poques dècades qualsevol disminució física greu conduïa gairebé de forma inevitable a la marginalitat. I en el cas dels cecs, gairebé sempre a viure de la caritat dels familiars o dels estranys, demanant almoina. Per exemple, a Barcelona, tenim dos carrers que es diuen carrer dels Cecs de la Boqueria i dels Cecs de Sant Cugat, que fan referència a les cases en les quals s’obligava a viure, el segle XV, als cecs oracioners i captaires.
Pel que fa a l’àmbit musical, podríem parlar dels romanços de cecs, aquelles narracions en vers recitades o cantades per cecs, convertits en continuadors de la tradició medieval dels joglars; o també de l’origen d’algunes cançons de la Mediterrània, com la tarantel·la, que interpretades per músics cecs de violí es creia que curaven les picades de la taràntula.
I en general, de grups de músics cecs, com els protagonistes del nostre document d’avui, en què la professionalitat i la mendicitat sovint es trobaven barrejades.
En aquest sentit, podem recordar dos poemes que resumeixen perfectament això que diem: “Els músics cecs”, de Salvador Espriu, i un cal·ligrama de Joaquim Folguera, de 1921, titulat “Músics cecs de carrer”.
Però afortunadament avui aquesta vinculació del músic cec amb la marginalitat ja no es dóna.
Músics cecs cèlebres
Francesco Landini, compositor i organista (s. XIV)
Antonio de Cabezón, compositor i organista (s. XVI)
Pablo Bruna, “El ciego de Daroca”, compositor i organista (s. XVII)
Jacob van Eyk, compositor holandès (s. XVII)
Nicolas Bosret (s. XIX)
Augustin Barié, organista (s. XIX-XX)
Jean Langlais (s. XX)
Joaquin Rodrigo (s. XX)
Andrea Bocelli, tenor (s. XX)
Chris Anderson, pianista de jazz (s. XX)
Tete Montoliu (s. XX)
i Ray Charles, Stevie Wonder, José Feliciano...
.
divendres, 31 d’octubre del 2008
L'hemeroteca de La Vanguardia a l'abast
Escolta la secció:
L'hemeroteca de La Vanguardia a l'abast
Avui no parlem de cap document, però podríem dir que parlem de milers. D’un arxiu sencer, s’un sac de notícies, de tota una biblioteca de fets i opinions.
Avui comentem un agermanament entre la tradició del treball pacient i silenciós de rateta de biblioteca decimonònica i la ultramodernor actual immediata i plena d’urgència de la cerca googliana.
Es tracta de la possibilitat de tenir un diari a casa, però no un dia no, tot un diari sencer, amb tots els seus més de 45.000 exemplars des que va sortir el primer número fa 127 anys, l’1 de febrer de 1881.
Accés gratuït a l’hemeroteca del diari La Vanguardia
Aquesta setmana s’ha fet públic que tots els usuaris d’internet d’arreu del món poden accedir de manera gratuïta a l’hemeroteca del diari La Vanguardia. Això vol dir que des de casa, qualsevol del nosaltres pot consultar qualsevol dels 45.634 números que fins avui han sortit publicats d’aquest diari, que són a prop de dos milions de pàgines impreses.
Es tracta d’un servei que d’entrada molts pocs diaris del món poden oferir amb la importància que ho fa aquest diari, degut a la seva antiguitat. El The Times anglès i el The New York Times nordamericà tenen també tenen tots els seus números digitalitzats, però, de moment La Vanguàrdia és l’únic que ofereix aquest servei de manera gratuïta (bé, el The Times anglès també, però només durant un temps, abans de fer-lo de pagament).
Per tant, ara, si volem, encara ho tenim més fàcil per poder descobrir coses del nostre passat musical (i de qualsevol altre àmbit, és clar).
Com es consulta
Ens hem de posar davant d’un ordinador amb connexió a internet i anar al web del diari: http://www.lavanguardia.es/ o http://www.lavanguardia.com/ (de tots és sabut que aquest diari sempre ha estat més “.es” o “.com” que no pas “.cat”, què hi farem).
Aleshores, us sortirà la pàgina web del diari, amb els titulars de les notícies del dia. I si us hi fixeu, a dalt, a la barra grisa de menú, hi apareix l’enllaç “hemeroteca”. Només cal clicar-hi i ja hi som.
Tipus de consultes
De tres maneres:
Per paraula clau
Escribim el nom del que busquem (“Liceu”, “Josep Carreras”, “La flauta màgica”, “Carles Cases”, “Wagner”) i indiques si vols que se’t faci la cerca dins d’algun període de temps determinat entre l’1 de febrer de 1881 i avui mateix. Demanes la cerca i et surten totes les pàgines en què apareix allò que has buscat. També pots escriure més d’un nom per poder limitar la cerca.
Les pàgines apareixen en format pdf. Per tant, veus la imatge de la pàgina tal i com va sortir impresa.
Exemple: Al programa hem demanat la cerca “Santiago Salvador””Liceo”, que va ser l’anarquista que va llençar la bomba al Liceu el 1893, i ens hem trobat amb totes les cròniques del seu procés de detenció, que podeu anar llegint com si fos una novel·la per entregues.
Per data
Que us interessa saber allò tan típic i normalment tan inútil de quines coses que van passar el dia del teu naixement? Doncs simplement heu de demanar la cerca d’aquell dia i us surt el número del dia sencer.
Aquesta opció va molt bé, per tant, quan sabem la data concreta del fet que busquem.
Exemple: hi va haver cròniques o crítiques l’endemà de l’estrena del Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo el 9 de novembre de 1940, al Palau de la Música Catalana?
Per tendència
El tercer tipus és una cerca i alhora una comparativa. Podem buscar fins a tres conceptes i el resultat serà una gràfica que ens indicarà la freqüència amb que han sortit els noms que busquem al llarg de la història del diari. També tenim l’opció de poder veure les pàgines corresponents en determinats períodes de temps.
Exemple: podem buscar “Montserrat Caballé” i “Maria Kallas” i saber quina ha tingut més protagonisme als diaris. O fer l’experiment de buscar “Liceo” i “Liceu” i veure en quin moment un diari com La Vanguardia, que és en castellà, ha emprat un nom o l’altre.
Conclusió
En definitiva: tot un encert, per part d’aquest diari, aquesta iniciativa d’apropar la seva història de manera gratuïta i universal, ja que, indubtablement, els seus continguts formen part ja del patrimoni històric de tots nosaltres.
.
.
L'hemeroteca de La Vanguardia a l'abast
Avui no parlem de cap document, però podríem dir que parlem de milers. D’un arxiu sencer, s’un sac de notícies, de tota una biblioteca de fets i opinions.
Avui comentem un agermanament entre la tradició del treball pacient i silenciós de rateta de biblioteca decimonònica i la ultramodernor actual immediata i plena d’urgència de la cerca googliana.
Es tracta de la possibilitat de tenir un diari a casa, però no un dia no, tot un diari sencer, amb tots els seus més de 45.000 exemplars des que va sortir el primer número fa 127 anys, l’1 de febrer de 1881.
Accés gratuït a l’hemeroteca del diari La Vanguardia
Aquesta setmana s’ha fet públic que tots els usuaris d’internet d’arreu del món poden accedir de manera gratuïta a l’hemeroteca del diari La Vanguardia. Això vol dir que des de casa, qualsevol del nosaltres pot consultar qualsevol dels 45.634 números que fins avui han sortit publicats d’aquest diari, que són a prop de dos milions de pàgines impreses.
Es tracta d’un servei que d’entrada molts pocs diaris del món poden oferir amb la importància que ho fa aquest diari, degut a la seva antiguitat. El The Times anglès i el The New York Times nordamericà tenen també tenen tots els seus números digitalitzats, però, de moment La Vanguàrdia és l’únic que ofereix aquest servei de manera gratuïta (bé, el The Times anglès també, però només durant un temps, abans de fer-lo de pagament).
Per tant, ara, si volem, encara ho tenim més fàcil per poder descobrir coses del nostre passat musical (i de qualsevol altre àmbit, és clar).
Com es consulta
Ens hem de posar davant d’un ordinador amb connexió a internet i anar al web del diari: http://www.lavanguardia.es/ o http://www.lavanguardia.com/ (de tots és sabut que aquest diari sempre ha estat més “.es” o “.com” que no pas “.cat”, què hi farem).
Aleshores, us sortirà la pàgina web del diari, amb els titulars de les notícies del dia. I si us hi fixeu, a dalt, a la barra grisa de menú, hi apareix l’enllaç “hemeroteca”. Només cal clicar-hi i ja hi som.
Tipus de consultes
De tres maneres:
Per paraula clau
Escribim el nom del que busquem (“Liceu”, “Josep Carreras”, “La flauta màgica”, “Carles Cases”, “Wagner”) i indiques si vols que se’t faci la cerca dins d’algun període de temps determinat entre l’1 de febrer de 1881 i avui mateix. Demanes la cerca i et surten totes les pàgines en què apareix allò que has buscat. També pots escriure més d’un nom per poder limitar la cerca.
Les pàgines apareixen en format pdf. Per tant, veus la imatge de la pàgina tal i com va sortir impresa.
Exemple: Al programa hem demanat la cerca “Santiago Salvador””Liceo”, que va ser l’anarquista que va llençar la bomba al Liceu el 1893, i ens hem trobat amb totes les cròniques del seu procés de detenció, que podeu anar llegint com si fos una novel·la per entregues.
Per data
Que us interessa saber allò tan típic i normalment tan inútil de quines coses que van passar el dia del teu naixement? Doncs simplement heu de demanar la cerca d’aquell dia i us surt el número del dia sencer.
Aquesta opció va molt bé, per tant, quan sabem la data concreta del fet que busquem.
Exemple: hi va haver cròniques o crítiques l’endemà de l’estrena del Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo el 9 de novembre de 1940, al Palau de la Música Catalana?
Per tendència
El tercer tipus és una cerca i alhora una comparativa. Podem buscar fins a tres conceptes i el resultat serà una gràfica que ens indicarà la freqüència amb que han sortit els noms que busquem al llarg de la història del diari. També tenim l’opció de poder veure les pàgines corresponents en determinats períodes de temps.
Exemple: podem buscar “Montserrat Caballé” i “Maria Kallas” i saber quina ha tingut més protagonisme als diaris. O fer l’experiment de buscar “Liceo” i “Liceu” i veure en quin moment un diari com La Vanguardia, que és en castellà, ha emprat un nom o l’altre.
Conclusió
En definitiva: tot un encert, per part d’aquest diari, aquesta iniciativa d’apropar la seva història de manera gratuïta i universal, ja que, indubtablement, els seus continguts formen part ja del patrimoni històric de tots nosaltres.
.
.
divendres, 24 d’octubre del 2008
El monument a Garreta de Sant Feliu de Guíxols
Escolta la secció:
El monument a Juli Garreta de Sant Feliu de Guíxols
Avui tenim un document que ens parla d’un monument a un compositor rellotger del món sardanístic nascut a Sant Feliu de Guíxols.
El document
L’alcalde de Sant Feliu de Guíxols sol·licita que la Generalitat col·labori econòmicament perquè s’erigeixi un monument a Juli Garreta en el que va ser el seu poble natal.
Honorable Senyor:
Possessionat, com alcalde d’aquesta ciutat, de la presidència de la comissió que ha de portar a terme l’erecció d’un monument, en la seva vila nadíua, que perpetui la memòria del malaguanyat Juli Garreta, qui en vida fou glòria musical que enaltí el prestigi del nostre terrer dindre l’esmentat art; m’és plaent dirigir-me a vós com a President d’aqueixa tan alta corporació, pregant-vos vulgueu interessar d’ella per a que acordi contribuir amb una quantitat que ens ajudi en tan bell propòsit i així tots, com a catalans zelosos dels nostres prestigis, ens considerarem satisfets d’ostentar la demostració més palesa de la nostra recordança envers aquell músic, modest fins l’exageració, el qual, pel seu propi esforç, conquerí l’admiració del món musical, prestigiant ensems la nostra terra.
[…].
AHDB (Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona), lligall 4.162, carpeta 71.
La resposta a la sol·licitud va ser negativa perquè la Generalitat ja hi havia col·laborat a través de la seva comissaria –les seves oficines– a Girona.
Juli Garreta i Arboix (1875-1925)
Va aprendre música amb el seu pare, rellotger i director de la cobla familiar La Vella. De 1888 a 1891 va aprendre l’ofici de rellotger a Vilanova i la Geltrú. Quan va tornar a Sant Feliu, es va reincorporar a la cobla familiar i va formar part de l’orquestra de saló de Jaume Rovira, interpretant simfonies i obres diverses. També va fer un viatge a Bayreuth, que va completar la seva formació autodidacta i el va fer decidir-se per la composició, sobretot sardanística.
Juli Garreta va alternar sempre el seu ofici de rellotger amb l’activitat musical, seguint la tradició paterna. Era a més pianista i violinista.
Es va donar a conèixer el 1897 amb la sardana La pubilla, a la qual van seguir La xerraire, La bellugosa o La filosa.
La sardana La rosada, de 1902, va obrir una nova etapa de la seva producció perquè va fomentar que la sardana llarga acabés penetrant en l’àmbit de la composició culta. Amb aquesta i altres obres (La fada, La rosella, La donzella de la costa, La filla del marxant) es va guanyar l’admiració dels cercles sardanístics selectes i l’adscripció absoluta a la seva estètica de la cobla La Principal de la Bisbal, que va donar a conèixer arreu les seves composicions.
Va ser un autor que va compondre obres com Impressions simfòniques (1907), Suite empordanesa o suite en sol (1921), la Pastoral (1922), un Concert per a violí i orquestra (1925), diverses peces de cambra, una dotzena de lieder i una vuitantena de sardanes (15 desaparegudes i 8 orquestrades).
Garreta, a més, no va deixar de formar part dels cercles d’aficionats de Sant Feliu que es trobaven per llegir música i descobrir noves partitures. La seva prematura mort i la dedicació constant a la música de saló van impedir que la seva producció musical agafés més volada.
El monument
Quan va morir Juli Garreta (1925), la societat musical, especialment la de Barcelona i la de Sant Feliu de Guíxols, va mostrar la simpatia que els despertava la seva figura, tant per la seva vàlua com a músic en el camp simfònic i sardanístic com per la seva desaparició sobtada, i es va proposar el projecte d’erigir-li un monument al seu poble natal.
La delicada situació política del moment, però, amb la dictadura de Primo de Rivera, totalment contrària a qualsevol mostra de catalanitat, va impedir les manifestacions públiques en aquest sentit.
Un cop assolida l’autonomia, l’agost de 1932, es va inaugurar el monument a la seva figura, en una de les places de Sant Feliu de Guíxols, amb la presència del president Francesc Macià, del conseller de Cultura Ventura Gasol, de Josep Irla i d’una multitud de persones.
El monument encara es pot veure ara al parc Juli Garreta, a Sant Feliu de Guíxols.
El monument a Juli Garreta de Sant Feliu de Guíxols
Avui tenim un document que ens parla d’un monument a un compositor rellotger del món sardanístic nascut a Sant Feliu de Guíxols.
El document
L’alcalde de Sant Feliu de Guíxols sol·licita que la Generalitat col·labori econòmicament perquè s’erigeixi un monument a Juli Garreta en el que va ser el seu poble natal.
Honorable Senyor:
Possessionat, com alcalde d’aquesta ciutat, de la presidència de la comissió que ha de portar a terme l’erecció d’un monument, en la seva vila nadíua, que perpetui la memòria del malaguanyat Juli Garreta, qui en vida fou glòria musical que enaltí el prestigi del nostre terrer dindre l’esmentat art; m’és plaent dirigir-me a vós com a President d’aqueixa tan alta corporació, pregant-vos vulgueu interessar d’ella per a que acordi contribuir amb una quantitat que ens ajudi en tan bell propòsit i així tots, com a catalans zelosos dels nostres prestigis, ens considerarem satisfets d’ostentar la demostració més palesa de la nostra recordança envers aquell músic, modest fins l’exageració, el qual, pel seu propi esforç, conquerí l’admiració del món musical, prestigiant ensems la nostra terra.
[…].
AHDB (Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona), lligall 4.162, carpeta 71.
La resposta a la sol·licitud va ser negativa perquè la Generalitat ja hi havia col·laborat a través de la seva comissaria –les seves oficines– a Girona.
Juli Garreta i Arboix (1875-1925)
Va aprendre música amb el seu pare, rellotger i director de la cobla familiar La Vella. De 1888 a 1891 va aprendre l’ofici de rellotger a Vilanova i la Geltrú. Quan va tornar a Sant Feliu, es va reincorporar a la cobla familiar i va formar part de l’orquestra de saló de Jaume Rovira, interpretant simfonies i obres diverses. També va fer un viatge a Bayreuth, que va completar la seva formació autodidacta i el va fer decidir-se per la composició, sobretot sardanística.
Juli Garreta va alternar sempre el seu ofici de rellotger amb l’activitat musical, seguint la tradició paterna. Era a més pianista i violinista.
Es va donar a conèixer el 1897 amb la sardana La pubilla, a la qual van seguir La xerraire, La bellugosa o La filosa.
La sardana La rosada, de 1902, va obrir una nova etapa de la seva producció perquè va fomentar que la sardana llarga acabés penetrant en l’àmbit de la composició culta. Amb aquesta i altres obres (La fada, La rosella, La donzella de la costa, La filla del marxant) es va guanyar l’admiració dels cercles sardanístics selectes i l’adscripció absoluta a la seva estètica de la cobla La Principal de la Bisbal, que va donar a conèixer arreu les seves composicions.
Va ser un autor que va compondre obres com Impressions simfòniques (1907), Suite empordanesa o suite en sol (1921), la Pastoral (1922), un Concert per a violí i orquestra (1925), diverses peces de cambra, una dotzena de lieder i una vuitantena de sardanes (15 desaparegudes i 8 orquestrades).Garreta, a més, no va deixar de formar part dels cercles d’aficionats de Sant Feliu que es trobaven per llegir música i descobrir noves partitures. La seva prematura mort i la dedicació constant a la música de saló van impedir que la seva producció musical agafés més volada.
El monument
Quan va morir Juli Garreta (1925), la societat musical, especialment la de Barcelona i la de Sant Feliu de Guíxols, va mostrar la simpatia que els despertava la seva figura, tant per la seva vàlua com a músic en el camp simfònic i sardanístic com per la seva desaparició sobtada, i es va proposar el projecte d’erigir-li un monument al seu poble natal.
La delicada situació política del moment, però, amb la dictadura de Primo de Rivera, totalment contrària a qualsevol mostra de catalanitat, va impedir les manifestacions públiques en aquest sentit.Un cop assolida l’autonomia, l’agost de 1932, es va inaugurar el monument a la seva figura, en una de les places de Sant Feliu de Guíxols, amb la presència del president Francesc Macià, del conseller de Cultura Ventura Gasol, de Josep Irla i d’una multitud de persones.El monument encara es pot veure ara al parc Juli Garreta, a Sant Feliu de Guíxols.
divendres, 17 d’octubre del 2008
Tres-cents obrers es queixen al Liceu
Escolta la secció:
300 obres escriuen a la direcció del Liceu
Data: Març de 1932
El document: AHDB (Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona), lligall 4.162.
Avui oferim un document que demostra que, en alguns aspectes, les coses no canvien amb el pas del temps, però que també ens fa reflexionar sobre el fet que hi ha coses que han canviat moltíssim en pocs anys.
Es tracta de la carta que tres-cents obrers, «habituals concurrents als quart i cinquè pisos del Liceu», adrecen al president de la junta de propietaris del teatre per queixar-se de la mala qualitat de les escenografies, la poca cura en l’elecció de les obres representades i les molèsties que han de suportar per poder assistir a les representacions. N’adrecen una còpia a la Generalitat com a subvencionadora del teatre, perquè també hi faci alguna cosa.
El document
Transcripció:
Il·lustre Senyor President de la Junta de Propietaris del Gran Teatre del Liceu.
Honorable senyor:
Un agrupament de obrers –els sotasignants– habituals concurrents als quart i cinquè pisos d’aquest Gran Teatre, quina Junta vostè tan dignament presideix, li dirigeixen aquestes ratlles que són l’expressió de un desitj general dels frecuentadors del Liceu, de que les representacions sigan donades amb més decoro de l’acostumat en la present temporada i ja en algunes obres de la passada, doncs no responen poc ni molt a les tradicions de dit Teatre, ja siga per la presentació escènica o per les interpretacions.
Presentació. Ens ocasiona vertader disgust el presenciar amb massa sovintesa en moltes obres, la manca absoluta de veritable direcció artística amb decorats deficients, descolorits, que encar que sien dels nostres cèlebrers pintors escenògrafs Soler i Rovirosa, Vilumara, Alarma i altres, els presentan sensa restaurar, sensa dignitat artística. La il·luminació no cal dir, ho veu tothom, és deplorable, lo que fa que el nostre Liceu sia equiparable als teatres de tercera categoria.
Obres. Referent a les obres representades des del començament de la present temporada, hem notat una manca absoluta de complaença envers el veritable públic d’aquest Teatre, desitjós que la delectança i frició que aconseguia amb aquelles obres que tant de prestigi han donat al nostre Liceu.
Ja no podem admirar a Wagner, Mozart, Strauss, Rimskí, etc., ni als nostres músics –dignes de tot elogi– Morera en seu Emporium, El Monjo Negre de Cassadó, Els Aimants de Teruel i Garín de Bretón, Pirineus del gran Pedrell, Marianella de Pahisa, Neró de Manén, etc. Cal dir que ens fora plaent de veure representar aquestes obres, ésser possible (que pot ésser-ho) en el nostre idioma vernacle.
Molèstia del públic. És lamentable, senyor President (i esperem que posarà la seva valuosa influència per tal de posar-hi una prompta solució) l’espectacle que oferim tots els dies de funció i especialment els diumenges, fent la clàssica “cua” en el carrer de Sant Pau, aguantant les molèsties del temps i dels vianants; espectacle –digue’m-ho d’una vegada– impropi de la categoria d’aquest Teatre.
Una solució oferim per arranjar aquest afer (solució que no comportarà cap perjudici material a l’empresa dels espectacles) i és el que les entrades siguin numerades. Així’s s’acabarien les molèsties que pateixen els assistents, ensems que el trànsit restaria millorat.
Esperem veure’ns atesos –ho repetim– en això manifestat, car ho creïm just.
Aprofitem aquesta avinentesa per a desitjar-li molts encerts en la seva actuació, i saludar-lo, junt amb els demés components de la Junta del Gran Teatre del Liceu, ben afectuosament.
Joan Segarra. Ricard Martí. Ricard Yuba. Joaquim Casamitjana. Anselm de la Fuente. Francesc Pont. Josep Pont.
Segueixen hasta el número de 300 signatures.
El context
Estem parlant de la temporada 1932-1933. Feia poc que s’havia instaurat la República a Espanya i molts burgesos havien donat de baixa els seus abonaments al Liceu per por de ser mal vistos i de les represàlies. Econòmicament, el Liceu gairebé estava en fallida: no s’havia pogut contractar cap companyia russa d’òpera, habituals en aquells anys, i es van haver de suspendre diverses estrenes. A més, la gestió del senyor Rodés com a president de la junta de propietaris havia estat molt discutida.
Algunes reflexions
D’entrada, el parell de cops que es refereixen al teatre com a “el nostre Liceu”. Ells no són propietaris, no entren per la porta principal i no gaudeixen ni dels luxes ni de les vistes, però el teatre és “seu”. Aquest és un sentiment que fins i tot molts barcelonins que mai han trepitjat el Liceu tenien (tenen?).
Pel que fa a les queixes adreçades en el document, són les mateixes de sempre, i que encara perduren: la qualitat de les representacions i el tipus d’obres que s’hi representen.
Respecte a les famoses “cues” del carrer de Sant Pau, qui no les recorda? Fins pocs anys abans de l’incendi del 1994 encara es feien. Segons sembla, va caldre que els bombers s’hi posessin forts per exigir que les entrades fossin numerades (la solució proposada ja el 1932!) perquè, almenys, no hi hagués corredisses i empentes a l’hora de pujar als pisos de dalt per poder ocupar les millors localitats.
300 obres escriuen a la direcció del Liceu
Data: Març de 1932
El document: AHDB (Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona), lligall 4.162.
Avui oferim un document que demostra que, en alguns aspectes, les coses no canvien amb el pas del temps, però que també ens fa reflexionar sobre el fet que hi ha coses que han canviat moltíssim en pocs anys.
Es tracta de la carta que tres-cents obrers, «habituals concurrents als quart i cinquè pisos del Liceu», adrecen al president de la junta de propietaris del teatre per queixar-se de la mala qualitat de les escenografies, la poca cura en l’elecció de les obres representades i les molèsties que han de suportar per poder assistir a les representacions. N’adrecen una còpia a la Generalitat com a subvencionadora del teatre, perquè també hi faci alguna cosa.
El document
Transcripció:
Il·lustre Senyor President de la Junta de Propietaris del Gran Teatre del Liceu.
Honorable senyor:
Un agrupament de obrers –els sotasignants– habituals concurrents als quart i cinquè pisos d’aquest Gran Teatre, quina Junta vostè tan dignament presideix, li dirigeixen aquestes ratlles que són l’expressió de un desitj general dels frecuentadors del Liceu, de que les representacions sigan donades amb més decoro de l’acostumat en la present temporada i ja en algunes obres de la passada, doncs no responen poc ni molt a les tradicions de dit Teatre, ja siga per la presentació escènica o per les interpretacions.
Presentació. Ens ocasiona vertader disgust el presenciar amb massa sovintesa en moltes obres, la manca absoluta de veritable direcció artística amb decorats deficients, descolorits, que encar que sien dels nostres cèlebrers pintors escenògrafs Soler i Rovirosa, Vilumara, Alarma i altres, els presentan sensa restaurar, sensa dignitat artística. La il·luminació no cal dir, ho veu tothom, és deplorable, lo que fa que el nostre Liceu sia equiparable als teatres de tercera categoria.
Obres. Referent a les obres representades des del començament de la present temporada, hem notat una manca absoluta de complaença envers el veritable públic d’aquest Teatre, desitjós que la delectança i frició que aconseguia amb aquelles obres que tant de prestigi han donat al nostre Liceu.
Ja no podem admirar a Wagner, Mozart, Strauss, Rimskí, etc., ni als nostres músics –dignes de tot elogi– Morera en seu Emporium, El Monjo Negre de Cassadó, Els Aimants de Teruel i Garín de Bretón, Pirineus del gran Pedrell, Marianella de Pahisa, Neró de Manén, etc. Cal dir que ens fora plaent de veure representar aquestes obres, ésser possible (que pot ésser-ho) en el nostre idioma vernacle.
Molèstia del públic. És lamentable, senyor President (i esperem que posarà la seva valuosa influència per tal de posar-hi una prompta solució) l’espectacle que oferim tots els dies de funció i especialment els diumenges, fent la clàssica “cua” en el carrer de Sant Pau, aguantant les molèsties del temps i dels vianants; espectacle –digue’m-ho d’una vegada– impropi de la categoria d’aquest Teatre.
Una solució oferim per arranjar aquest afer (solució que no comportarà cap perjudici material a l’empresa dels espectacles) i és el que les entrades siguin numerades. Així’s s’acabarien les molèsties que pateixen els assistents, ensems que el trànsit restaria millorat.
Esperem veure’ns atesos –ho repetim– en això manifestat, car ho creïm just.
Aprofitem aquesta avinentesa per a desitjar-li molts encerts en la seva actuació, i saludar-lo, junt amb els demés components de la Junta del Gran Teatre del Liceu, ben afectuosament.
Joan Segarra. Ricard Martí. Ricard Yuba. Joaquim Casamitjana. Anselm de la Fuente. Francesc Pont. Josep Pont.
Segueixen hasta el número de 300 signatures.
El context
Estem parlant de la temporada 1932-1933. Feia poc que s’havia instaurat la República a Espanya i molts burgesos havien donat de baixa els seus abonaments al Liceu per por de ser mal vistos i de les represàlies. Econòmicament, el Liceu gairebé estava en fallida: no s’havia pogut contractar cap companyia russa d’òpera, habituals en aquells anys, i es van haver de suspendre diverses estrenes. A més, la gestió del senyor Rodés com a president de la junta de propietaris havia estat molt discutida.
Algunes reflexions
D’entrada, el parell de cops que es refereixen al teatre com a “el nostre Liceu”. Ells no són propietaris, no entren per la porta principal i no gaudeixen ni dels luxes ni de les vistes, però el teatre és “seu”. Aquest és un sentiment que fins i tot molts barcelonins que mai han trepitjat el Liceu tenien (tenen?).
Pel que fa a les queixes adreçades en el document, són les mateixes de sempre, i que encara perduren: la qualitat de les representacions i el tipus d’obres que s’hi representen.
Respecte a les famoses “cues” del carrer de Sant Pau, qui no les recorda? Fins pocs anys abans de l’incendi del 1994 encara es feien. Segons sembla, va caldre que els bombers s’hi posessin forts per exigir que les entrades fossin numerades (la solució proposada ja el 1932!) perquè, almenys, no hi hagués corredisses i empentes a l’hora de pujar als pisos de dalt per poder ocupar les millors localitats.
D’altra banda, cal comentar el fet dels “tres-cents”. Són tres-cents. I es qualifiquen d’obrers. I es queixen per qüestions estètiques i culturals. Avui dia, qui va als pisos superiors? I pel que fa a la classe obrera, on és? De què es queixa? Quines òperes els agraden?
divendres, 10 d’octubre del 2008
L'orgue de l'església de Sant Miquel
Escolta la secció:L'orgue de l'antiga església de Sant Miquel
Data: 03.03.1558
El document: AHPB (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona), Climent Calopa, Manual 1558, 3 de març de 1558.
Transcripció (fragment):
Die jovis, tercia mensis marcii, anno a Nativitate Domini 1558
Ego, Petrus Rabasta, magister faciendi organos, habitanti civi Barchinone, confiteor et recognosco vobis, discreto Francisco Solsona, notario, et Benedicto Gener, pellerio, civibus Barchinone, opperariis anno presenti ecclessie parrochialis ecclessie Barchinone ox dedistis et solvistis mihi et confiteor me a vobis habuisse et recepisse in presencia notarii et testimoniii infrascriptorum duodecim libras monete Barchinone et sunt in solutum porrata maioris peccunie quantitatis quam ego debeo habere pro fabricationem et factionem organii quem ego facio in dictis ecclessie parrochiali Sancti Michaelis.
Traducció (fragment):
Dijous, tres de març de l’any de la Nativitat del Senyor de 1558.
Jo, Pere Rabasta, mestre fabricant d’orgues, habitant de Barcelona, confesso i reconec que vosaltres, discret Francesc Solsona, notari, i Benet Gener, pelleter, ciutadans de Barcelona, operaris enguany de les esglésies parroquials de l’Església de Barcelona, m’heu donat i pagat i jo us confesso haver tingut i rebut, en presència del notari i testimonis més aball consignats, dotze lliures en moneda de Barcelona; i són una part en diner de la quantitat més gran que he de rebre per la fabricació i elaboració de l’orgue que faig en l’església parroquial de Sant Miquel.
L’església de Sant Miquel
L’església de Sant Miquel estava situada en la que ara és la plaça de Sant Miquel, al darrera de la plaça de Sant Jaume.
Sabem que era una de les esglésies més antigues de la ciutat. Va ser reconstruïda en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l’any 1147.
A la seva porta lateral romànica se li va afegir, al segle XVI, una d’estil gòtico-renaixentista. Tenia un campanar quadrangular romànic, alçat al costat de l’altar major.
L’any 1536 s’hi va construir un notable sepulcre, d’alabastre, que pertanyia a Jeroni Descoll. Descoll, doctor en dret, ciutadà honrat, membre del consell reial i regent de la cancelleria de Ferran II, va ser el prohom que va pagar la construcció del portal gotìco-renaixentista de l’església.
L’any 1598 se li va construir una tribuna per al Consell Municipal, ja que fou capella dels consellers, i els jurats hi anaven a fer oració abans de concórrer a les juntes i deliberacions.
Pel que sembla, tenia quadres de Lluís Dalmau i també de Viladomat.
Del 15 de gener al 12 de juny de 1823 acollí la imatge de Nostra Senyora de Montserrat, que havia sigut treta del monestir per a la seva protecció, degut als conflictes entre lliberals i absolutistes, que la posaren en perill.
El 1835 perdé el seu títol d’església parroquial i va passar a ser capella particular de l’Ajuntament.
El novembre de 1868 se li va decretar l’enderrocament, per poder ampliar les dependències de l’Ajuntament, que va tenir lloc l’any següent.
El portal
El document: AHPB (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona), Climent Calopa, Manual 1558, 3 de març de 1558.
Transcripció (fragment):
Die jovis, tercia mensis marcii, anno a Nativitate Domini 1558
Ego, Petrus Rabasta, magister faciendi organos, habitanti civi Barchinone, confiteor et recognosco vobis, discreto Francisco Solsona, notario, et Benedicto Gener, pellerio, civibus Barchinone, opperariis anno presenti ecclessie parrochialis ecclessie Barchinone ox dedistis et solvistis mihi et confiteor me a vobis habuisse et recepisse in presencia notarii et testimoniii infrascriptorum duodecim libras monete Barchinone et sunt in solutum porrata maioris peccunie quantitatis quam ego debeo habere pro fabricationem et factionem organii quem ego facio in dictis ecclessie parrochiali Sancti Michaelis.
Traducció (fragment):
Dijous, tres de març de l’any de la Nativitat del Senyor de 1558.
Jo, Pere Rabasta, mestre fabricant d’orgues, habitant de Barcelona, confesso i reconec que vosaltres, discret Francesc Solsona, notari, i Benet Gener, pelleter, ciutadans de Barcelona, operaris enguany de les esglésies parroquials de l’Església de Barcelona, m’heu donat i pagat i jo us confesso haver tingut i rebut, en presència del notari i testimonis més aball consignats, dotze lliures en moneda de Barcelona; i són una part en diner de la quantitat més gran que he de rebre per la fabricació i elaboració de l’orgue que faig en l’església parroquial de Sant Miquel.
L’església de Sant Miquel
L’església de Sant Miquel estava situada en la que ara és la plaça de Sant Miquel, al darrera de la plaça de Sant Jaume.
Sabem que era una de les esglésies més antigues de la ciutat. Va ser reconstruïda en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l’any 1147.
A la seva porta lateral romànica se li va afegir, al segle XVI, una d’estil gòtico-renaixentista. Tenia un campanar quadrangular romànic, alçat al costat de l’altar major.
L’any 1536 s’hi va construir un notable sepulcre, d’alabastre, que pertanyia a Jeroni Descoll. Descoll, doctor en dret, ciutadà honrat, membre del consell reial i regent de la cancelleria de Ferran II, va ser el prohom que va pagar la construcció del portal gotìco-renaixentista de l’església.
L’any 1598 se li va construir una tribuna per al Consell Municipal, ja que fou capella dels consellers, i els jurats hi anaven a fer oració abans de concórrer a les juntes i deliberacions.
Pel que sembla, tenia quadres de Lluís Dalmau i també de Viladomat.
Del 15 de gener al 12 de juny de 1823 acollí la imatge de Nostra Senyora de Montserrat, que havia sigut treta del monestir per a la seva protecció, degut als conflictes entre lliberals i absolutistes, que la posaren en perill.
El 1835 perdé el seu títol d’església parroquial i va passar a ser capella particular de l’Ajuntament.
El novembre de 1868 se li va decretar l’enderrocament, per poder ampliar les dependències de l’Ajuntament, que va tenir lloc l’any següent.
El portal
Si volem, encara podem veure el portal gòtico-renaixentista de la desapareguda església de Sant Miquel. Per bé que l’església de va ser derruïda el 1868, el portal va ser aplicat el 1872 a l’església de la Mercè, en la seva façana lateral que dóna al carrer Ample. L’església de la Mercè, a més, va ser la que va “heretar” el títol d’església parroquial que tenia Sant Miquel.
El campanar
El campanar
El campanar de l’església de Sant Miquel va ser reconstruït per Jeroni Granell el 1879 i se’l va aplicar a l’església de Jonqueres, que havia estat reconstruïda al carrer d’Aragó sota l’advocació de la Concepció. Si a Sant Miquel, el campanar s’aixecava al costat de l’altar major, a l’església de la Concepció passar a tenir una arrencada exterior, i se li afegiren finestres, ornamentacions i un coronament totalment inventats i d’estil neogòtic afrancesat. Fins i tot li van col·locar un rellotge.
Cadires, sepulcres i piles
Les cadires del cor de la capella municipal de Sant Miquel van ser traslladades al presbiteri de l’església de Sant Joan de Gràcia i cremades durant la Setmana Tràgica; el sepulcre de Descoll el podem trobar al Museu Diocesà de Barcelona, i la pila baptismal va passar també a l’església de la Mercè; la de l’aigua beneïda sembla ser que va anar al museu d’antiguitats de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Els orgues renaixentistes
L’orgue renaixentista no diferia gaire del medieval. Parlem de l’orgue positiu del segle XIV, o sigui, de l’orgue fixe amb peu o, com a mínim, transportable, per diferenciar-lo de l’orgue portàtil o de coll.
L’orgue aleshores era més aviat un instrument pensat per a acompanyar, més que per fer de solista.
Amb prou feines queden testimonis de l’arquitectura original dels orgues renaixentistes, ja que els que han sobreviscut al pas del temps han estat molt transformats, sobretot durant el barroc. Eren orges fixes, amb peu, fixats sobre una capella i decorats amb façanes gòtiques.
Eren necessàries dues persones per fer-lo funcionar: l’assistent, que accionava els dos o tres jocs de manxes que produïen l’aire; i l’organista, que tocava l’instrument amb les dues mans obrint i tancant el pas de l’aire als tubs –tots ells de bisell- mitjançant unes palanques o llistons que s’estiraven endavant i endarere i feien les funcions de tecles.
Els grans orgues d’església de les ciutats més importants de la Corona d’Aragó es van començar a construir durant la segona meitat del segle XV, anticipant-se a la resta de la península.
L’orgue de l’església de Sant Miquel de Barcelona
Cadires, sepulcres i pilesLes cadires del cor de la capella municipal de Sant Miquel van ser traslladades al presbiteri de l’església de Sant Joan de Gràcia i cremades durant la Setmana Tràgica; el sepulcre de Descoll el podem trobar al Museu Diocesà de Barcelona, i la pila baptismal va passar també a l’església de la Mercè; la de l’aigua beneïda sembla ser que va anar al museu d’antiguitats de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Els orgues renaixentistes
L’orgue renaixentista no diferia gaire del medieval. Parlem de l’orgue positiu del segle XIV, o sigui, de l’orgue fixe amb peu o, com a mínim, transportable, per diferenciar-lo de l’orgue portàtil o de coll.
L’orgue aleshores era més aviat un instrument pensat per a acompanyar, més que per fer de solista.
Amb prou feines queden testimonis de l’arquitectura original dels orgues renaixentistes, ja que els que han sobreviscut al pas del temps han estat molt transformats, sobretot durant el barroc. Eren orges fixes, amb peu, fixats sobre una capella i decorats amb façanes gòtiques.
Eren necessàries dues persones per fer-lo funcionar: l’assistent, que accionava els dos o tres jocs de manxes que produïen l’aire; i l’organista, que tocava l’instrument amb les dues mans obrint i tancant el pas de l’aire als tubs –tots ells de bisell- mitjançant unes palanques o llistons que s’estiraven endavant i endarere i feien les funcions de tecles.
Els grans orgues d’església de les ciutats més importants de la Corona d’Aragó es van començar a construir durant la segona meitat del segle XV, anticipant-se a la resta de la península.
L’orgue de l’església de Sant Miquel de Barcelona
No podem saber com era l’orgue de l’església de Sant Miquel, però ho podem deduir a través d’un altra document, datat el 1531, en el que es signen els acords per a la construcció d’un orgue a la capella de Nostra Senyora de Gràcia, a Puigcerdà.
El prenem aquest com a referència, al no tractar-se d’un orgue de dimensions tan imponents com podia ser el de la Catedral de Barcelona.
A Puigcerdà, s’acorda que:
- l’orgue tingui 7 pams d’amplada i 17 pams d’alçada, entre pilars, peu i canonades;
- ha de tenir tres castells, els dos dels extrems de cinc tubs i el del mig de vint-i-un tubs i “entorxat”;
- haurà de sonar de dues maneres: flautat i “digne major”, que és orgue ple;
- el que entendríem ara com a teclat haurà de ser de 42 “teules”;
- les manxes del darrera hauran de ser de bon cuïr, ben “engraixades i assahonades”;
- els canons grossos seran de 7 pams;
- el constructor tindrà 6 mesos per fer-lo i serà de fusta i estany.
Malauradament, de l’orgue, com de l’església no en queda rastre.
Si en voleu saber més coses:
Jordi Peñarroja, Edificis viatgers de Barcelona, Barcelona, Llibres de l’Index, 2007
Francesc Carreras i Candi, Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona, 1916.
Agustí Duran i Sanpere. Barcelona i la seva història. La societat i l’organització del treball. Barcelona, Curial, 1973.
Xosé Aviñoa (dir.), Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona, Edicions 62, 12 volums.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)