divendres, 17 d’octubre de 2008

Tres-cents obrers es queixen al Liceu

Escolta la secció:
300 obres escriuen a la direcció del Liceu

Data: Març de 1932
El document: AHDB (Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona), lligall 4.162.

Avui oferim un document que demostra que, en alguns aspectes, les coses no canvien amb el pas del temps, però que també ens fa reflexionar sobre el fet que hi ha coses que han canviat moltíssim en pocs anys.

Es tracta de la carta que tres-cents obrers, «habituals concurrents als quart i cinquè pisos del Liceu», adrecen al president de la junta de propietaris del teatre per queixar-se de la mala qualitat de les escenografies, la poca cura en l’elecció de les obres representades i les molèsties que han de suportar per poder assistir a les representacions. N’adrecen una còpia a la Generalitat com a subvencionadora del teatre, perquè també hi faci alguna cosa.

El document


Transcripció:

Il·lustre Senyor President de la Junta de Propietaris del Gran Teatre del Liceu.

Honorable senyor:

Un agrupament de obrers –els sotasignants– habituals concurrents als quart i cinquè pisos d’aquest Gran Teatre, quina Junta vostè tan dignament presideix, li dirigeixen aquestes ratlles que són l’expressió de un desitj general dels frecuentadors del Liceu, de que les representacions sigan donades amb més decoro de l’acostumat en la present temporada i ja en algunes obres de la passada, doncs no responen poc ni molt a les tradicions de dit Teatre, ja siga per la presentació escènica o per les interpretacions.

Presentació. Ens ocasiona vertader disgust el presenciar amb massa sovintesa en moltes obres, la manca absoluta de veritable direcció artística amb decorats deficients, descolorits, que encar que sien dels nostres cèlebrers pintors escenògrafs Soler i Rovirosa, Vilumara, Alarma i altres, els presentan sensa restaurar, sensa dignitat artística. La il·luminació no cal dir, ho veu tothom, és deplorable, lo que fa que el nostre Liceu sia equiparable als teatres de tercera categoria.

Obres. Referent a les obres representades des del començament de la present temporada, hem notat una manca absoluta de complaença envers el veritable públic d’aquest Teatre, desitjós que la delectança i frició que aconseguia amb aquelles obres que tant de prestigi han donat al nostre Liceu.

Ja no podem admirar a Wagner, Mozart, Strauss, Rimskí, etc., ni als nostres músics –dignes de tot elogi– Morera en seu
Emporium, El Monjo Negre de Cassadó, Els Aimants de Teruel i Garín de Bretón, Pirineus del gran Pedrell, Marianella de Pahisa, Neró de Manén, etc. Cal dir que ens fora plaent de veure representar aquestes obres, ésser possible (que pot ésser-ho) en el nostre idioma vernacle.

Molèstia del públic. És lamentable, senyor President (i esperem que posarà la seva valuosa influència per tal de posar-hi una prompta solució) l’espectacle que oferim tots els dies de funció i especialment els diumenges, fent la clàssica “cua” en el carrer de Sant Pau, aguantant les molèsties del temps i dels vianants; espectacle –digue’m-ho d’una vegada– impropi de la categoria d’aquest Teatre.

Una solució oferim per arranjar aquest afer (solució que no comportarà cap perjudici material a l’empresa dels espectacles) i és el que les entrades siguin numerades. Així’s s’acabarien les molèsties que pateixen els assistents, ensems que el trànsit restaria millorat.

Esperem veure’ns atesos –ho repetim– en això manifestat, car ho creïm just.

Aprofitem aquesta avinentesa per a desitjar-li molts encerts en la seva actuació, i saludar-lo, junt amb els demés components de la Junta del Gran Teatre del Liceu, ben afectuosament.

Joan Segarra. Ricard Martí. Ricard Yuba. Joaquim Casamitjana. Anselm de la Fuente. Francesc Pont. Josep Pont.

Segueixen hasta el número de 300 signatures.



El context

Estem parlant de la temporada 1932-1933. Feia poc que s’havia instaurat la República a Espanya i molts burgesos havien donat de baixa els seus abonaments al Liceu per por de ser mal vistos i de les represàlies. Econòmicament, el Liceu gairebé estava en fallida: no s’havia pogut contractar cap companyia russa d’òpera, habituals en aquells anys, i es van haver de suspendre diverses estrenes. A més, la gestió del senyor Rodés com a president de la junta de propietaris havia estat molt discutida.

Algunes reflexions
D’entrada, el parell de cops que es refereixen al teatre com a “el nostre Liceu”. Ells no són propietaris, no entren per la porta principal i no gaudeixen ni dels luxes ni de les vistes, però el teatre és “seu”. Aquest és un sentiment que fins i tot molts barcelonins que mai han trepitjat el Liceu tenien (tenen?).

Pel que fa a les queixes adreçades en el document, són les mateixes de sempre, i que encara perduren: la qualitat de les representacions i el tipus d’obres que s’hi representen.

Respecte a les famoses “cues” del carrer de Sant Pau, qui no les recorda? Fins pocs anys abans de l’incendi del 1994 encara es feien. Segons sembla, va caldre que els bombers s’hi posessin forts per exigir que les entrades fossin numerades (la solució proposada ja el 1932!) perquè, almenys, no hi hagués corredisses i empentes a l’hora de pujar als pisos de dalt per poder ocupar les millors localitats.

D’altra banda, cal comentar el fet dels “tres-cents”. Són tres-cents. I es qualifiquen d’obrers. I es queixen per qüestions estètiques i culturals. Avui dia, qui va als pisos superiors? I pel que fa a la classe obrera, on és? De què es queixa? Quines òperes els agraden?