L'hemeroteca de La Vanguardia a l'abast

Escolta la secció:
L'hemeroteca de La Vanguardia a l'abast

Avui no parlem de cap document, però podríem dir que parlem de milers. D’un arxiu sencer, s’un sac de notícies, de tota una biblioteca de fets i opinions.

Avui comentem un agermanament entre la tradició del treball pacient i silenciós de rateta de biblioteca decimonònica i la ultramodernor actual immediata i plena d’urgència de la cerca googliana.

Es tracta de la possibilitat de tenir un diari a casa, però no un dia no, tot un diari sencer, amb tots els seus més de 45.000 exemplars des que va sortir el primer número fa 127 anys, l’1 de febrer de 1881.



Accés gratuït a l’hemeroteca del diari La Vanguardia

Aquesta setmana s’ha fet públic que tots els usuaris d’internet d’arreu del món poden accedir de manera gratuïta a l’hemeroteca del diari La Vanguardia. Això vol dir que des de casa, qualsevol del nosaltres pot consultar qualsevol dels 45.634 números que fins avui han sortit publicats d’aquest diari, que són a prop de dos milions de pàgines impreses.

Es tracta d’un servei que d’entrada molts pocs diaris del món poden oferir amb la importància que ho fa aquest diari, degut a la seva antiguitat. El The Times anglès i el The New York Times nordamericà tenen també tenen tots els seus números digitalitzats, però, de moment La Vanguàrdia és l’únic que ofereix aquest servei de manera gratuïta (bé, el The Times anglès també, però només durant un temps, abans de fer-lo de pagament).

Per tant, ara, si volem, encara ho tenim més fàcil per poder descobrir coses del nostre passat musical (i de qualsevol altre àmbit, és clar).


Com es consulta

Ens hem de posar davant d’un ordinador amb connexió a internet i anar al web del diari: http://www.lavanguardia.es/ o http://www.lavanguardia.com/ (de tots és sabut que aquest diari sempre ha estat més “.es” o “.com” que no pas “.cat”, què hi farem).

Aleshores, us sortirà la pàgina web del diari, amb els titulars de les notícies del dia. I si us hi fixeu, a dalt, a la barra grisa de menú, hi apareix l’enllaç “hemeroteca”. Només cal clicar-hi i ja hi som.


Tipus de consultes

De tres maneres:

Per paraula clau
Escribim el nom del que busquem (“Liceu”, “Josep Carreras”, “La flauta màgica”, “Carles Cases”, “Wagner”) i indiques si vols que se’t faci la cerca dins d’algun període de temps determinat entre l’1 de febrer de 1881 i avui mateix. Demanes la cerca i et surten totes les pàgines en què apareix allò que has buscat. També pots escriure més d’un nom per poder limitar la cerca.

Les pàgines apareixen en format pdf. Per tant, veus la imatge de la pàgina tal i com va sortir impresa.

Exemple: Al programa hem demanat la cerca “Santiago Salvador””Liceo”, que va ser l’anarquista que va llençar la bomba al Liceu el 1893, i ens hem trobat amb totes les cròniques del seu procés de detenció, que podeu anar llegint com si fos una novel·la per entregues.


Per data
Que us interessa saber allò tan típic i normalment tan inútil de quines coses que van passar el dia del teu naixement? Doncs simplement heu de demanar la cerca d’aquell dia i us surt el número del dia sencer.

Aquesta opció va molt bé, per tant, quan sabem la data concreta del fet que busquem.

Exemple: hi va haver cròniques o crítiques l’endemà de l’estrena del Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo el 9 de novembre de 1940, al Palau de la Música Catalana?


Per tendència
El tercer tipus és una cerca i alhora una comparativa. Podem buscar fins a tres conceptes i el resultat serà una gràfica que ens indicarà la freqüència amb que han sortit els noms que busquem al llarg de la història del diari. També tenim l’opció de poder veure les pàgines corresponents en determinats períodes de temps.

Exemple: podem buscar “Montserrat Caballé” i “Maria Kallas” i saber quina ha tingut més protagonisme als diaris. O fer l’experiment de buscar “Liceo” i “Liceu” i veure en quin moment un diari com La Vanguardia, que és en castellà, ha emprat un nom o l’altre.


Conclusió

En definitiva: tot un encert, per part d’aquest diari, aquesta iniciativa d’apropar la seva història de manera gratuïta i universal, ja que, indubtablement, els seus continguts formen part ja del patrimoni històric de tots nosaltres.
.
.

El monument a Garreta de Sant Feliu de Guíxols

Escolta la secció:
El monument a Juli Garreta de Sant Feliu de Guíxols

Avui tenim un document que ens parla d’un monument a un compositor rellotger del món sardanístic nascut a Sant Feliu de Guíxols.

El document
L’alcalde de Sant Feliu de Guíxols sol·licita que la Generalitat col·labori econòmicament perquè s’erigeixi un monument a Juli Garreta en el que va ser el seu poble natal.

Honorable Senyor:
Possessionat, com alcalde d’aquesta ciutat, de la presidència de la comissió que ha de portar a terme l’erecció d’un monument, en la seva vila nadíua, que perpetui la memòria del malaguanyat Juli Garreta, qui en vida fou glòria musical que enaltí el prestigi del nostre terrer dindre l’esmentat art; m’és plaent dirigir-me a vós com a President d’aqueixa tan alta corporació, pregant-vos vulgueu interessar d’ella per a que acordi contribuir amb una quantitat que ens ajudi en tan bell propòsit i així tots, com a catalans zelosos dels nostres prestigis, ens considerarem satisfets d’ostentar la demostració més palesa de la nostra recordança envers aquell músic, modest fins l’exageració, el qual, pel seu propi esforç, conquerí l’admiració del món musical, prestigiant ensems la nostra terra.
[…].

AHDB (Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona), lligall 4.162, carpeta 71.

La resposta a la sol·licitud va ser negativa perquè la Generalitat ja hi havia col·laborat a través de la seva comissaria –les seves oficines– a Girona.

Juli Garreta i Arboix (1875-1925)
Va aprendre música amb el seu pare, rellotger i director de la cobla familiar La Vella. De 1888 a 1891 va aprendre l’ofici de rellotger a Vilanova i la Geltrú. Quan va tornar a Sant Feliu, es va reincorporar a la cobla familiar i va formar part de l’orquestra de saló de Jaume Rovira, interpretant simfonies i obres diverses. També va fer un viatge a Bayreuth, que va completar la seva formació autodidacta i el va fer decidir-se per la composició, sobretot sardanística.

Juli Garreta va alternar sempre el seu ofici de rellotger amb l’activitat musical, seguint la tradició paterna. Era a més pianista i violinista.


Es va donar a conèixer el 1897 amb la sardana La pubilla, a la qual van seguir La xerraire, La bellugosa o La filosa.

La sardana La rosada, de 1902, va obrir una nova etapa de la seva producció perquè va fomentar que la sardana llarga acabés penetrant en l’àmbit de la composició culta. Amb aquesta i altres obres (La fada, La rosella, La donzella de la costa, La filla del marxant) es va guanyar l’admiració dels cercles sardanístics selectes i l’adscripció absoluta a la seva estètica de la cobla La Principal de la Bisbal, que va donar a conèixer arreu les seves composicions.

Va ser un autor que va compondre obres com Impressions simfòniques (1907), Suite empordanesa o suite en sol (1921), la Pastoral (1922), un Concert per a violí i orquestra (1925), diverses peces de cambra, una dotzena de lieder i una vuitantena de sardanes (15 desaparegudes i 8 orquestrades).

Garreta, a més, no va deixar de formar part dels cercles d’aficionats de Sant Feliu que es trobaven per llegir música i descobrir noves partitures. La seva prematura mort i la dedicació constant a la música de saló van impedir que la seva producció musical agafés més volada.

El monument
Quan va morir Juli Garreta (1925), la societat musical, especialment la de Barcelona i la de Sant Feliu de Guíxols, va mostrar la simpatia que els despertava la seva figura, tant per la seva vàlua com a músic en el camp simfònic i sardanístic com per la seva desaparició sobtada, i es va proposar el projecte d’erigir-li un monument al seu poble natal.

La delicada situació política del moment, però, amb la dictadura de Primo de Rivera, totalment contrària a qualsevol mostra de catalanitat, va impedir les manifestacions públiques en aquest sentit.

Un cop assolida l’autonomia, l’agost de 1932, es va inaugurar el monument a la seva figura, en una de les places de Sant Feliu de Guíxols, amb la presència del president Francesc Macià, del conseller de Cultura Ventura Gasol, de Josep Irla i d’una multitud de persones.

El monument encara es pot veure ara al parc Juli Garreta, a Sant Feliu de Guíxols.

Tres-cents obrers es queixen al Liceu

Escolta la secció:
300 obres escriuen a la direcció del Liceu

Data: Març de 1932
El document: AHDB (Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona), lligall 4.162.

Avui oferim un document que demostra que, en alguns aspectes, les coses no canvien amb el pas del temps, però que també ens fa reflexionar sobre el fet que hi ha coses que han canviat moltíssim en pocs anys.

Es tracta de la carta que tres-cents obrers, «habituals concurrents als quart i cinquè pisos del Liceu», adrecen al president de la junta de propietaris del teatre per queixar-se de la mala qualitat de les escenografies, la poca cura en l’elecció de les obres representades i les molèsties que han de suportar per poder assistir a les representacions. N’adrecen una còpia a la Generalitat com a subvencionadora del teatre, perquè també hi faci alguna cosa.

El document


Transcripció:

Il·lustre Senyor President de la Junta de Propietaris del Gran Teatre del Liceu.

Honorable senyor:

Un agrupament de obrers –els sotasignants– habituals concurrents als quart i cinquè pisos d’aquest Gran Teatre, quina Junta vostè tan dignament presideix, li dirigeixen aquestes ratlles que són l’expressió de un desitj general dels frecuentadors del Liceu, de que les representacions sigan donades amb més decoro de l’acostumat en la present temporada i ja en algunes obres de la passada, doncs no responen poc ni molt a les tradicions de dit Teatre, ja siga per la presentació escènica o per les interpretacions.

Presentació. Ens ocasiona vertader disgust el presenciar amb massa sovintesa en moltes obres, la manca absoluta de veritable direcció artística amb decorats deficients, descolorits, que encar que sien dels nostres cèlebrers pintors escenògrafs Soler i Rovirosa, Vilumara, Alarma i altres, els presentan sensa restaurar, sensa dignitat artística. La il·luminació no cal dir, ho veu tothom, és deplorable, lo que fa que el nostre Liceu sia equiparable als teatres de tercera categoria.

Obres. Referent a les obres representades des del començament de la present temporada, hem notat una manca absoluta de complaença envers el veritable públic d’aquest Teatre, desitjós que la delectança i frició que aconseguia amb aquelles obres que tant de prestigi han donat al nostre Liceu.

Ja no podem admirar a Wagner, Mozart, Strauss, Rimskí, etc., ni als nostres músics –dignes de tot elogi– Morera en seu Emporium, El Monjo Negre de Cassadó, Els Aimants de Teruel i Garín de Bretón, Pirineus del gran Pedrell, Marianella de Pahisa, Neró de Manén, etc. Cal dir que ens fora plaent de veure representar aquestes obres, ésser possible (que pot ésser-ho) en el nostre idioma vernacle.

Molèstia del públic. És lamentable, senyor President (i esperem que posarà la seva valuosa influència per tal de posar-hi una prompta solució) l’espectacle que oferim tots els dies de funció i especialment els diumenges, fent la clàssica “cua” en el carrer de Sant Pau, aguantant les molèsties del temps i dels vianants; espectacle –digue’m-ho d’una vegada– impropi de la categoria d’aquest Teatre.

Una solució oferim per arranjar aquest afer (solució que no comportarà cap perjudici material a l’empresa dels espectacles) i és el que les entrades siguin numerades. Així’s s’acabarien les molèsties que pateixen els assistents, ensems que el trànsit restaria millorat.

Esperem veure’ns atesos –ho repetim– en això manifestat, car ho creïm just.

Aprofitem aquesta avinentesa per a desitjar-li molts encerts en la seva actuació, i saludar-lo, junt amb els demés components de la Junta del Gran Teatre del Liceu, ben afectuosament.

Joan Segarra. Ricard Martí. Ricard Yuba. Joaquim Casamitjana. Anselm de la Fuente. Francesc Pont. Josep Pont.

Segueixen hasta el número de 300 signatures.


El context
Estem parlant de la temporada 1932-1933. Feia poc que s’havia instaurat la República a Espanya i molts burgesos havien donat de baixa els seus abonaments al Liceu per por de ser mal vistos i de les represàlies. Econòmicament, el Liceu gairebé estava en fallida: no s’havia pogut contractar cap companyia russa d’òpera, habituals en aquells anys, i es van haver de suspendre diverses estrenes. A més, la gestió del senyor Rodés com a president de la junta de propietaris havia estat molt discutida.

Algunes reflexions
D’entrada, el parell de cops que es refereixen al teatre com a “el nostre Liceu”. Ells no són propietaris, no entren per la porta principal i no gaudeixen ni dels luxes ni de les vistes, però el teatre és “seu”. Aquest és un sentiment que fins i tot molts barcelonins que mai han trepitjat el Liceu tenien (tenen?).

Pel que fa a les queixes adreçades en el document, són les mateixes de sempre, i que encara perduren: la qualitat de les representacions i el tipus d’obres que s’hi representen.

Respecte a les famoses “cues” del carrer de Sant Pau, qui no les recorda? Fins pocs anys abans de l’incendi del 1994 encara es feien. Segons sembla, va caldre que els bombers s’hi posessin forts per exigir que les entrades fossin numerades (la solució proposada ja el 1932!) perquè, almenys, no hi hagués corredisses i empentes a l’hora de pujar als pisos de dalt per poder ocupar les millors localitats.

D’altra banda, cal comentar el fet dels “tres-cents”. Són tres-cents. I es qualifiquen d’obrers. I es queixen per qüestions estètiques i culturals. Avui dia, qui va als pisos superiors? I pel que fa a la classe obrera, on és? De què es queixa? Quines òperes els agraden?

L'orgue de l'església de Sant Miquel

Escolta la secció:
L'orgue de l'antiga església de Sant Miquel

Data: 03.03.1558
El document: AHPB (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona), Climent Calopa, Manual 1558, 3 de març de 1558.

Transcripció (fragment):
Die jovis, tercia mensis marcii, anno a Nativitate Domini 1558

Ego, Petrus Rabasta, magister faciendi organos, habitanti civi Barchinone, confiteor et recognosco vobis, discreto Francisco Solsona, notario, et Benedicto Gener, pellerio, civibus Barchinone, opperariis anno presenti ecclessie parrochialis ecclessie Barchinone ox dedistis et solvistis mihi et confiteor me a vobis habuisse et recepisse in presencia notarii et testimoniii infrascriptorum duodecim libras monete Barchinone et sunt in solutum porrata maioris peccunie quantitatis quam ego debeo habere pro fabricationem et factionem organii quem ego facio in dictis ecclessie parrochiali Sancti Michaelis.


Traducció (fragment):
Dijous, tres de març de l’any de la Nativitat del Senyor de 1558.

Jo, Pere Rabasta, mestre fabricant d’orgues, habitant de Barcelona, confesso i reconec que vosaltres, discret Francesc Solsona, notari, i Benet Gener, pelleter, ciutadans de Barcelona, operaris enguany de les esglésies parroquials de l’Església de Barcelona, m’heu donat i pagat i jo us confesso haver tingut i rebut, en presència del notari i testimonis més aball consignats, dotze lliures en moneda de Barcelona; i són una part en diner de la quantitat més gran que he de rebre per la fabricació i elaboració de l’orgue que faig en l’església parroquial de Sant Miquel.


L’església de Sant Miquel
L’església de Sant Miquel estava situada en la que ara és la plaça de Sant Miquel, al darrera de la plaça de Sant Jaume.

Sabem que era una de les esglésies més antigues de la ciutat. Va ser reconstruïda en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l’any 1147.

A la seva porta lateral romànica se li va afegir, al segle XVI, una d’estil gòtico-renaixentista. Tenia un campanar quadrangular romànic, alçat al costat de l’altar major.

L’any 1536 s’hi va construir un notable sepulcre, d’alabastre, que pertanyia a Jeroni Descoll. Descoll, doctor en dret, ciutadà honrat, membre del consell reial i regent de la cancelleria de Ferran II, va ser el prohom que va pagar la construcció del portal gotìco-renaixentista de l’església.

L’any 1598 se li va construir una tribuna per al Consell Municipal, ja que fou capella dels consellers, i els jurats hi anaven a fer oració abans de concórrer a les juntes i deliberacions.

Pel que sembla, tenia quadres de Lluís Dalmau i també de Viladomat.

Del 15 de gener al 12 de juny de 1823 acollí la imatge de Nostra Senyora de Montserrat, que havia sigut treta del monestir per a la seva protecció, degut als conflictes entre lliberals i absolutistes, que la posaren en perill.

El 1835 perdé el seu títol d’església parroquial i va passar a ser capella particular de l’Ajuntament.

El novembre de 1868 se li va decretar l’enderrocament, per poder ampliar les dependències de l’Ajuntament, que va tenir lloc l’any següent.

El portal

Si volem, encara podem veure el portal gòtico-renaixentista de la desapareguda església de Sant Miquel. Per bé que l’església de va ser derruïda el 1868, el portal va ser aplicat el 1872 a l’església de la Mercè, en la seva façana lateral que dóna al carrer Ample. L’església de la Mercè, a més, va ser la que va “heretar” el títol d’església parroquial que tenia Sant Miquel.

El campanar

El campanar de l’església de Sant Miquel va ser reconstruït per Jeroni Granell el 1879 i se’l va aplicar a l’església de Jonqueres, que havia estat reconstruïda al carrer d’Aragó sota l’advocació de la Concepció. Si a Sant Miquel, el campanar s’aixecava al costat de l’altar major, a l’església de la Concepció passar a tenir una arrencada exterior, i se li afegiren finestres, ornamentacions i un coronament totalment inventats i d’estil neogòtic afrancesat. Fins i tot li van col·locar un rellotge.

Cadires, sepulcres i piles
Les cadires del cor de la capella municipal de Sant Miquel van ser traslladades al presbiteri de l’església de Sant Joan de Gràcia i cremades durant la Setmana Tràgica; el sepulcre de Descoll el podem trobar al Museu Diocesà de Barcelona, i la pila baptismal va passar també a l’església de la Mercè; la de l’aigua beneïda sembla ser que va anar al museu d’antiguitats de l’Acadèmia de Bones Lletres.


Els orgues renaixentistes
L’orgue renaixentista no diferia gaire del medieval. Parlem de l’orgue positiu del segle XIV, o sigui, de l’orgue fixe amb peu o, com a mínim, transportable, per diferenciar-lo de l’orgue portàtil o de coll.

L’orgue aleshores era més aviat un instrument pensat per a acompanyar, més que per fer de solista.

Amb prou feines queden testimonis de l’arquitectura original dels orgues renaixentistes, ja que els que han sobreviscut al pas del temps han estat molt transformats, sobretot durant el barroc. Eren orges fixes, amb peu, fixats sobre una capella i decorats amb façanes gòtiques.

Eren necessàries dues persones per fer-lo funcionar: l’assistent, que accionava els dos o tres jocs de manxes que produïen l’aire; i l’organista, que tocava l’instrument amb les dues mans obrint i tancant el pas de l’aire als tubs –tots ells de bisell- mitjançant unes palanques o llistons que s’estiraven endavant i endarere i feien les funcions de tecles.

Els grans orgues d’església de les ciutats més importants de la Corona d’Aragó es van començar a construir durant la segona meitat del segle XV, anticipant-se a la resta de la península.


L’orgue de l’església de Sant Miquel de Barcelona

No podem saber com era l’orgue de l’església de Sant Miquel, però ho podem deduir a través d’un altra document, datat el 1531, en el que es signen els acords per a la construcció d’un orgue a la capella de Nostra Senyora de Gràcia, a Puigcerdà.

El prenem aquest com a referència, al no tractar-se d’un orgue de dimensions tan imponents com podia ser el de la Catedral de Barcelona.


A Puigcerdà, s’acorda que:
- l’orgue tingui 7 pams d’amplada i 17 pams d’alçada, entre pilars, peu i canonades;
- ha de tenir tres castells, els dos dels extrems de cinc tubs i el del mig de vint-i-un tubs i “entorxat”;
- haurà de sonar de dues maneres: flautat i “digne major”, que és orgue ple;
- el que entendríem ara com a teclat haurà de ser de 42 “teules”;
- les manxes del darrera hauran de ser de bon cuïr, ben “engraixades i assahonades”;
- els canons grossos seran de 7 pams;
- el constructor tindrà 6 mesos per fer-lo i serà de fusta i estany.

Malauradament, de l’orgue, com de l’església no en queda rastre.


Si en voleu saber més coses:
Jordi Peñarroja, Edificis viatgers de Barcelona, Barcelona, Llibres de l’Index, 2007

Francesc Carreras i Candi, Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona, 1916.

Agustí Duran i Sanpere. Barcelona i la seva història. La societat i l’organització del treball. Barcelona, Curial, 1973.

Xosé Aviñoa (dir.), Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona, Edicions 62, 12 volums.

La música als carrers

Escolta la secció:
La música als carrers

Hi ha qui pot pensar que l’accés a la història és quelcom complicat. Que l’accés a documents antics, esgrogeïts pel temps i de lletra il·legible, en arxius d’organització complicada i qui sap si d’accés restringit, o el remenar publicacions decimonòniques oblidades de tot i tothom és només un camp per a iniciats i que, en tot cas, impideix l’accés al coneixement del passat al més comú dels mortals.

Res més lluny de la realitat.

Si ho volem, tenim eines per aprendre coses del nostre passat musical –i de qualsevol altre àmbit– tot just sortir al carrer: només cal fixar-nos, per exemple, en els noms dels carrers i places de les nostres ciutats i pobles.

Els noms dels carrers són una enciclopèdia i un joc alhora.

A La música de Clio encetem el primer d’una sèrie d’articles sobre els noms de carrer que tenen relació amb la música dels pobles i ciutats de Catalunya.

Avui comencem per Barcelona.

Barcelona té més d’un centenar de vies amb nom relacionat amb la música.

Els grans noms de la història de la música universal

Carrer de Verdi (Gràcia)
Carrer de Mozart (Gràcia)
Carrer d’Arnold Schönberg (Gràcia)
Carrer de Sibelius (Sant Martí)
Carrer de Chopin (Sants-Montjuïc)
Carrer de Johann Sebastian Bach (Sarrià-Sant Gervasi)
Carrer de Manuel de Falla (Sarrià-Sant Gervasi)
Carrer de Beethoven (Sarrià-Sant Gervasi)
Plaça de Wagner (Sarrià-Sant Gervasi)

Compositors catalans
Són majoria respecte als altres. I guanyen per golejada els que han viscut entre mitjans del segle XIX i el segle XX.

Alguns exemples:
Passatge de Frígola (Gràcia)
Passatge d’Alió (Gràcia)
Jardins de Manuel Blancafort (Gràcia)
Carrer d’Eduard Toldrà (Les Corts)
Carrer d’Enric Morera (Les Corts)
Carrer d’Amadeu Vives (Ciutat Vella)
… etcètera.

Virtuosos dels instruments
Més enllà que alguns també desenvolupessin carrera de compositors, hi ha músics que són reconeguts virtuosos d’instruments musicals.

Av. de Pau Casals (Sarrià-Sant Gervasi) – Violoncel
Carrer de Francesc Tàrrega (Sant Andreu) – Guitarra
Carrer de Sors (Gràcia) – Guitarra
Carrer de Rubinstein (Sarrià-Sant Gervasi) – Piano
Carrer d’Amigó (Sarrià-Sant Gervasi) – Piano
Carrer d’Isaac Albéniz – Piano
… etcètera.

Carrers que canten
Naturalment, els intèrprets també estan representats al nomenclator de la ciutat.

Si comencem pels homes, a més de :
Plaça de John Lennon (Gràcia)
Plaça de Gato Pérez (Gràcia)
Plaça d’Ovidi Montllor (Sants-Montjuïc)

Tenim tot un cor de barítons i tenors destacats:
Plaça d’Emili Vendrell (Ciutat Vella)
Jardins de Marcos Redondo (Eixample)
Carrer d’Hipòlit Lázaro (Gràcia)
Carrer de Gayarre (Sants-Montjuïc)
Carrer del Tenor Massini (Sants-Montjuïc)
Carrer del Tenor Viñas (Sarrià-Sant Gervasi)

Pel que fa a les dones, podem començar per:
Plaça de Raquel Meller (Ciutat Vella)

I continuar amb les dives:
Plaça de Conxita Badia (Sant Martí)
Passatge de Graziella Pareto (Sant Martí)
Jardins de Mercè Plantada (Sant Martí)
Plaça de Maria Espinalt i Font (Sant Martí)
Plaça de Mercè Capsir (Sant Martí)
Carrer de Maria Barrientos (Les Corts)
Jardins de Maria Callas (Eixample)
Plaça de Victòria dels Àngels (Ciutat Vella)

El carrer i l’Art
Barcelona és una ciutat que sempre vol quedar bé. Així tenim, d’una banda, la patrona, segons el santoral cristià, dels músics:
Carrer de Santa Cecília (Sants-Montjuïc)

I de l’altra, també la musa de la música, segons la mitologia grega
Carrer d’Euterpe (Sarrià-Sant Gervasi)

És destacable, però, per damunt de tot, el barri de Montbau, allà hi ha junts:
Carrer de la Lírica (Horta-Guinardó)
Carrer de la Cançó (Horta-Guinardó)
Carrer de la Dansa (Horta-Guinardó)
Carrer del Ritme (Horta-Guinardó)
Carrer de l’Harmonia (Horta-Guinardó)
Carrer de la Música (Horta-Guinardó)


Curiositats del nomenclàtor

Repeticions:
Carrer d’Enric Granados (Eixample)
Carrer de Granados (Sant Gervasi)
Carrer de Robert Gerhard (Les Corts)
Plaça de Robert Gerhard (Sant Andreu)

Dos per un:
Carrer dels Lamote de Grignon (Les Corts) – Joan i Ricart, pare i fill

Fer-s’ho venir bé:
Carrer de Piquer (Sants-Montjuïc): «Originàriament dedicat a Francesc Piqué (segle XVIII), hortolà de les hortes de Sant Bertran, propietari del terreny on s'obrí el carrer. Els historiadors Roca i Comas proposaren a l'Ajuntament que el carrer honorés Josep Piquer i Cerveró (Tudela ? - Barcelona 1900). Músic. Català d'adopció, conreà la música popular de la terra».

Carrer de Julià (Sants-Montjuïc): «Originàriament dedicat a Francesc Julià i Farell (1841 - 1914), propietari de l'indret. A començament del segle XX es proposà a l'Ajuntament que el carrer honorés a Benet Julià i Julià (Torroella de Montgrí, Baix Empordà 1726 - Montserrat, Bages 1787). Músic i compositor, organista a Montserrat».

El nom fa la cosa? No, a l’inrevés:
Carrer d’Hipòlit Lázaro (Gràcia). Va néixer en aquest carrer, quan es deia del Matadero.
Plaça de Joaquim Pena (Sarrià-Sant Gervasi). Aquest musicòleg va viure i morir en aquesta plaça, quan es dèia plaça de Llevant.

Rivalitat als carrers
Els tenors Julián Gayarre i Angelo Massini van ser rivals en la vida real. Curiosament tots dos tenen carrers dedicats a Barcelona i a sobre al mateix districte. Aprop? Diguem-ne que no, que a una prudencial distància…

Per les seves obres la coneixereu…
Barcelona té tres carrers dedicats a obres musicals. En dues d’elles es deixa constància de la tradicional rivalitat entre wagnerians i verdians:

Carrer de Parsifal (Sarrià-Sant Gervasi)
Carrer de La Traviata (Sarrià-Sant Gervasi)

El tercer carrer és un carrer “nostrat”, així ho cobrim tot.
Carrer de les Flors de Maig (Horta-Guinardó)

Per saber més…
Tots aquests noms i la informació sobre ells ha estat extret del nomenclàtor dels carrers que es troba al web de l’Ajuntament de Barcelona (http://www.bcn.es/nomenclator/).