El Teatre Principal de Barcelona
divendres, 28 de novembre del 2008
divendres, 21 de novembre del 2008
Santa Cecília de Roma
Escolta la secció:
Santa Cecília de Roma
Avui hem parlat de Santa Cecília, la seva llegenda i com ha arribat a ser considerada la patrona de la música.
Tot això, és clar, amb motiu que demà, 22 de novembre, és el dia de la festivitat d’aquesta santa i, de retruc, el Dia de la Música.
Si esteu interessats en saber coses d’aquesta santa, us recomanem els següents enllaços:
Narració detallada de la llegenda de la santa: http://www.corazones.org/santos/cecilia.htm
Com sempre en la Wikipèdia, hi ha de tot una mica: http://es.wikipedia.org/wiki/Cecilia_de_Roma
).jpg)
Per si voleu resar-hi, aquí hi teniu unes quantes oracions a aquesta santa: http://www.devocionario.com/santos/cecilia_1.html
Naturalment, en aquests casos sempre cal consulta què hi diu a la Catholic Encliclopaedia (en anglès): http://www.newadvent.org/cathen/03471b.htm
Santa Cecília de Roma
Avui hem parlat de Santa Cecília, la seva llegenda i com ha arribat a ser considerada la patrona de la música.
Tot això, és clar, amb motiu que demà, 22 de novembre, és el dia de la festivitat d’aquesta santa i, de retruc, el Dia de la Música.
Si esteu interessats en saber coses d’aquesta santa, us recomanem els següents enllaços:
Narració detallada de la llegenda de la santa: http://www.corazones.org/santos/cecilia.htm
Com sempre en la Wikipèdia, hi ha de tot una mica: http://es.wikipedia.org/wiki/Cecilia_de_Roma
Per si voleu resar-hi, aquí hi teniu unes quantes oracions a aquesta santa: http://www.devocionario.com/santos/cecilia_1.html
Naturalment, en aquests casos sempre cal consulta què hi diu a la Catholic Encliclopaedia (en anglès): http://www.newadvent.org/cathen/03471b.htm
divendres, 14 de novembre del 2008
La Sala Mozart de Barcelona
Escolta la secció:
La Sala Mozart de Barcelona
La Sala Mozart de Barcelona
Avui no portem cap document, sinó simplement el record de quelcom que ja no existeix i que a mesura que passin els anys quedarà en l’oblit.
De fet, aquesta secció és gairebé sempre això. Però avui potser d’una manera més evident.
Perquè, qui es recorda dels teatres enderrocats, dels cinemes desapareguts, de les sales de concert que ja no existeixen…?
EL FET
El 16 de novembre del 2003 va començar l’enderrocament de l’edifici del carrer de la Canuda, 31, cantonada amb el carrer de Bertrellans.
Això vol dir que es va enderrocar la Sala Mozart. Una sala d’espectacles que va tenir la seva importància destacada a la Barcelona del segle XX.
Han passat cinc anys, i la sala Mozart ara ja és com el cinema Capsa, el Fèmina o el Vergara: equipaments que han passat a la història i dels quals en queda el record de cada vegada menys gent, per passar, en pocs anys, a ser ja només matèria per ser escrita en estudis o articles sobre l’oferta cultural de la ciutat. Gairebé no-res, en definitiva.
De fet, és una sala que molts barcelonins relacionen amb la seva infantesa, ja que s’hi van fer cinema i espectacles infantils. Però la seva història comprèn molt més, i té la seva importància pel que fa a la història de la música, a Barcelona, durant el segle XX.
ELS ANTECEDENTS
La finca era gran i de forma irregular. Va pertànyer a la família Pinós. Era la típica finca enorme que acollia de tot, amb uns baixos molt amplis, dos pisos i un tercer pis interior. Durant el segle XIX i el XX hi van desfilar tota una sèrie d’entitats, agrupacions etc.
El primer inquilí del primer pis de la casa del carrer de la Canuda, 31, va ser un anomenat Comitè de Defensa Social, fundat l’any 1903. Era un grup d’acció contra la immoralitat pública, la pornografia, la prostitució, la blasfèmia i l’anticlericalisme. Aquest comitè va obrir les portes del seu local el 21 de desembre del 1905 durant 14 dies per celebrar-hi diverses sessions de cinema de pel·lícules dedicades a les aparicions de la Verge de Lourdes. Aquestes sessions van tenir lloc a la sala d’actes. El Comitè es va desfer el 1912.
On es reunia aquesta associació catòlica també es va reunir una agrupació wagneriana (encapçalada per Joaquim Pena), que s’hi trobava abans d’anar al Liceu. Feien conferències i xerrades per parlar sobre les òperes del seu gran compositor de capçalera.
Tot això abans de l’existència de la Sala Mozart.
LA SALA MOZART
Va ser creada per l’empresa Cussó SFHA, fàbrica i botiga de pianos i pianoles. Una indústria que s’havia instal·lat a la planta baixa de la finca, on tenia les oficines i el magatzem.
Aleshores van pensar a situar a la planta superior un escenari amb una gran sala perquè s’hi pogués escoltar les excel·lències dels instruments de la casa i per oferir actuacions de pianistes. Hi va haver un acord entre Cussó i la família Pinós, propietària de la finca i l’arquitecte Francesc Solà Gener va començar les obres el 12 de juliol del 1912: es tractava de reformar a fons la sala d’actes que tenia arrendada el Comitè de Defensa Social: calia enderrocar parets, obrir un gran saló, substituir galeries, obrir finestres…
La Sala Mozart va ser inaugurada el 27 de març del 1914. Inauguració solemne: la va presidir el capità general Villar Villante. Programa inaugural dedicat a Mozart: orquestra simfònica dirigida pel mestre Lamote i com a solistes els pianistes Antoni Laporta i Tomàs Buxó.
Es tractava d’una sala relativament petita (15 per 15 metres i 6 d’alçada); amb unes 500 butaques, a banda de les llotges. Decoració estil Lluís XVI, molt senzilla, de tons clars. Estava il·luminada per una gran làmpada plafó de bronze i 140 llums. Les butaques eren basculants de fusta corbada i estructura de ferro fos, equipades amb un penjador per al barret, i hi havia un saló d’entrada i una terrassa enjardinada.
El 3 de febrer del 1931 hi va actuar Bela Bartok, amb un concert organitzat per l’Associació de Música de Cambra de Barcelona. Va oferir un recital de les seves composicions al piano i de les seves cançons, interpretades per Vania Sokolova.
DESPRÉS
Hi va tenir la seu un grup de partidaris de la Primera República (1931-1936). També va ser local social de l’Associació Musical de Barcelona i de l’Associació de Cultura Musical Popular.
Després de la guerra civil va estar dedicada sobretot a espectacles infantils, que aviat van ser bilingües.
Des dels anys 30 fins als 50 hi va haver l’Acadèmia de Música Ainaud i els anys 50, la Sociedad Española de Ilusionismo.
Amb els anys, va ser una sala polivalent: s’hi va fer cinema (Federació de Joves Cristians de Catalunya), teatre, titelles i pallassos, ràdio (Joaquin Soler Serrano), màgia, conferències, exposicions, lectures poètiques…
A partir del 1964 era la sala d’actes del Centro Cultural Recreativo Aragonés.
Actualment, l’edifici està totalment reformat: al carrer de Bertrellans número 2 s’hi ha fet un conjunt d’apartaments i lofts de luxe ; i al que és, pròpiament, el número 31 del carrer de la Canuda hi ha una botiga de roba d’una firma australiana especialitzada en moda surfera amb un nom ben estúpid.
Tot molt sense ànima i propi de la Barcelona que permetem prostituir.
De fet, aquesta secció és gairebé sempre això. Però avui potser d’una manera més evident.
Perquè, qui es recorda dels teatres enderrocats, dels cinemes desapareguts, de les sales de concert que ja no existeixen…?
EL FET
El 16 de novembre del 2003 va començar l’enderrocament de l’edifici del carrer de la Canuda, 31, cantonada amb el carrer de Bertrellans.
Això vol dir que es va enderrocar la Sala Mozart. Una sala d’espectacles que va tenir la seva importància destacada a la Barcelona del segle XX.
Han passat cinc anys, i la sala Mozart ara ja és com el cinema Capsa, el Fèmina o el Vergara: equipaments que han passat a la història i dels quals en queda el record de cada vegada menys gent, per passar, en pocs anys, a ser ja només matèria per ser escrita en estudis o articles sobre l’oferta cultural de la ciutat. Gairebé no-res, en definitiva.
De fet, és una sala que molts barcelonins relacionen amb la seva infantesa, ja que s’hi van fer cinema i espectacles infantils. Però la seva història comprèn molt més, i té la seva importància pel que fa a la història de la música, a Barcelona, durant el segle XX.
ELS ANTECEDENTS
La finca era gran i de forma irregular. Va pertànyer a la família Pinós. Era la típica finca enorme que acollia de tot, amb uns baixos molt amplis, dos pisos i un tercer pis interior. Durant el segle XIX i el XX hi van desfilar tota una sèrie d’entitats, agrupacions etc.
El primer inquilí del primer pis de la casa del carrer de la Canuda, 31, va ser un anomenat Comitè de Defensa Social, fundat l’any 1903. Era un grup d’acció contra la immoralitat pública, la pornografia, la prostitució, la blasfèmia i l’anticlericalisme. Aquest comitè va obrir les portes del seu local el 21 de desembre del 1905 durant 14 dies per celebrar-hi diverses sessions de cinema de pel·lícules dedicades a les aparicions de la Verge de Lourdes. Aquestes sessions van tenir lloc a la sala d’actes. El Comitè es va desfer el 1912.
On es reunia aquesta associació catòlica també es va reunir una agrupació wagneriana (encapçalada per Joaquim Pena), que s’hi trobava abans d’anar al Liceu. Feien conferències i xerrades per parlar sobre les òperes del seu gran compositor de capçalera.
Tot això abans de l’existència de la Sala Mozart.
LA SALA MOZART
Va ser creada per l’empresa Cussó SFHA, fàbrica i botiga de pianos i pianoles. Una indústria que s’havia instal·lat a la planta baixa de la finca, on tenia les oficines i el magatzem.
Aleshores van pensar a situar a la planta superior un escenari amb una gran sala perquè s’hi pogués escoltar les excel·lències dels instruments de la casa i per oferir actuacions de pianistes. Hi va haver un acord entre Cussó i la família Pinós, propietària de la finca i l’arquitecte Francesc Solà Gener va començar les obres el 12 de juliol del 1912: es tractava de reformar a fons la sala d’actes que tenia arrendada el Comitè de Defensa Social: calia enderrocar parets, obrir un gran saló, substituir galeries, obrir finestres…
La Sala Mozart va ser inaugurada el 27 de març del 1914. Inauguració solemne: la va presidir el capità general Villar Villante. Programa inaugural dedicat a Mozart: orquestra simfònica dirigida pel mestre Lamote i com a solistes els pianistes Antoni Laporta i Tomàs Buxó.
Es tractava d’una sala relativament petita (15 per 15 metres i 6 d’alçada); amb unes 500 butaques, a banda de les llotges. Decoració estil Lluís XVI, molt senzilla, de tons clars. Estava il·luminada per una gran làmpada plafó de bronze i 140 llums. Les butaques eren basculants de fusta corbada i estructura de ferro fos, equipades amb un penjador per al barret, i hi havia un saló d’entrada i una terrassa enjardinada.El 3 de febrer del 1931 hi va actuar Bela Bartok, amb un concert organitzat per l’Associació de Música de Cambra de Barcelona. Va oferir un recital de les seves composicions al piano i de les seves cançons, interpretades per Vania Sokolova.
DESPRÉS
Hi va tenir la seu un grup de partidaris de la Primera República (1931-1936). També va ser local social de l’Associació Musical de Barcelona i de l’Associació de Cultura Musical Popular.
Després de la guerra civil va estar dedicada sobretot a espectacles infantils, que aviat van ser bilingües.
Des dels anys 30 fins als 50 hi va haver l’Acadèmia de Música Ainaud i els anys 50, la Sociedad Española de Ilusionismo.
Amb els anys, va ser una sala polivalent: s’hi va fer cinema (Federació de Joves Cristians de Catalunya), teatre, titelles i pallassos, ràdio (Joaquin Soler Serrano), màgia, conferències, exposicions, lectures poètiques…
A partir del 1964 era la sala d’actes del Centro Cultural Recreativo Aragonés.
Actualment, l’edifici està totalment reformat: al carrer de Bertrellans número 2 s’hi ha fet un conjunt d’apartaments i lofts de luxe ; i al que és, pròpiament, el número 31 del carrer de la Canuda hi ha una botiga de roba d’una firma australiana especialitzada en moda surfera amb un nom ben estúpid.
Tot molt sense ànima i propi de la Barcelona que permetem prostituir.
divendres, 7 de novembre del 2008
La constitució d'una companyia de músics cecs
Escolta la secció:
La constitució d'una companyia de músics cecs
El document
Avui un document datat el 21 d’octubre de 1647, localitzat a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.
És l’acta notarial de constitució d’una companyia de músics cecs.
O sigui, es tracta d’una colla de músics que s’ajunten i decideixen formar una companyia, una banda, per tocar junts, i opten per anar a cal notari per deixar les coses ben clares.
Encara que ens pugui semblar curiós perquè es tracta d’una companyia de músics cecs, no deixa de ser el document de constitució d’una societat empresarial, amb unes regulacions laborals entre els seus membres constituents que cal deixar explicitades, com en qualsevol societat o empresa que es constitueix davant de notari.
La constitució d’una companyia de músics cecs
1. Durada de la companyia: 10 anys
En nom de Déu sia. Amen.
Per rahó y occasió de la companyia de música de corda per tems de deu anys del dia present en avant comptadors fahedora, per y entra Martin de Langa, Joan Agramunt, Pera Vila y Joan Munterda, ciegos, ciutadans de Barcelona, és estada feta y fermada la capitulació y concòrdia següent...
2. Mesures que cal prendre en cas de trencament de la societat per part d’algun dels seus membres
Primerament, és estat pactat y concordat entra ditas parts que durant dit temps de deu anys del dia present en avant comptadors no sia lícit ni permès a negú dels dits companys de dexar la dita companyia per ells fahedora a pena de vint-y-sinch lliuras, pagadores per lo qui dexava dita companyia y aplicadores als tres qui en dita companyia restaran.
Y axí mateix, que no pugan sonar en altra companyia de ciegos sens exprés concentiment y voluntat de dits sos companys, a pena de una lliura per quiscuna vegada sonaran en altra companyia
3. En cas de malaltia d’un dels membres de la companyia
Ítem, que acàs que en dita companyia n·i hagués hu o dos de malalts, per la qual ocasió agasen de aplicar·i durant lo temps de dita malaltia hu o dos ciegos per los que faltarian, que en tal cars de tot lo que·s guanyaria se haguesse’n de fer sinch o sis parts, segons los malalts, y a quiscú d’ells donar sa part tocant, sent present dit malalt o malalts y tenint sa part com lo que sonaria en llur lloch y quiscú de dits sos companys
4. L’exercici individual de la lliure professió
Ab lo qual pacte no volen sia comprès ningun de dits companys sempre que haian de sonar particularment per Barcelona, axí que, sempre que particularment vullan sonar y sia cridat en ninguna part, puga y li sia lícit y permès anar allà a hont volrà; ab què no sia en ninguna iglésia ni casa concertada de companyia per ell, si no és que de prompte sia demanat y si té temps de havisar a sos companys y volran més de hu ho haja de fer.
5. Els membres de la companyia poden actuar com a substituts d’altres músics malalts d’altres companyies
Ítem, que acàs que en altras coblas de música y hagués algun músich malalt y per dit effecte convidassan algun de dits companys, que en tal cas puria anar ab dita cobla ab que no fassa falta al sonar de dita companyia
6. Un cas particular
Ítem, acàs que dita companyia sonàs en alguna iglésia o iglésia y se offerís que dit Martin de Langa sonàs lo orga, per lo qual li donassen alguna cosa de més, que en tal cas lo que donaran se haia de partir ab dits sos companys ab quatra iguals parts una a cada hu.
Els cecs i la música
Els cecs tradicionalment han tingut sempre un petit lloc en la història de la música.
Pensem que fins fa poques dècades qualsevol disminució física greu conduïa gairebé de forma inevitable a la marginalitat. I en el cas dels cecs, gairebé sempre a viure de la caritat dels familiars o dels estranys, demanant almoina. Per exemple, a Barcelona, tenim dos carrers que es diuen carrer dels Cecs de la Boqueria i dels Cecs de Sant Cugat, que fan referència a les cases en les quals s’obligava a viure, el segle XV, als cecs oracioners i captaires.
Pel que fa a l’àmbit musical, podríem parlar dels romanços de cecs, aquelles narracions en vers recitades o cantades per cecs, convertits en continuadors de la tradició medieval dels joglars; o també de l’origen d’algunes cançons de la Mediterrània, com la tarantel·la, que interpretades per músics cecs de violí es creia que curaven les picades de la taràntula.
I en general, de grups de músics cecs, com els protagonistes del nostre document d’avui, en què la professionalitat i la mendicitat sovint es trobaven barrejades.
En aquest sentit, podem recordar dos poemes que resumeixen perfectament això que diem: “Els músics cecs”, de Salvador Espriu, i un cal·ligrama de Joaquim Folguera, de 1921, titulat “Músics cecs de carrer”.
Però afortunadament avui aquesta vinculació del músic cec amb la marginalitat ja no es dóna.
Músics cecs cèlebres
Francesco Landini, compositor i organista (s. XIV)
Antonio de Cabezón, compositor i organista (s. XVI)
Pablo Bruna, “El ciego de Daroca”, compositor i organista (s. XVII)
Jacob van Eyk, compositor holandès (s. XVII)
Nicolas Bosret (s. XIX)
Augustin Barié, organista (s. XIX-XX)
Jean Langlais (s. XX)
Joaquin Rodrigo (s. XX)
Andrea Bocelli, tenor (s. XX)
Chris Anderson, pianista de jazz (s. XX)
Tete Montoliu (s. XX)
i Ray Charles, Stevie Wonder, José Feliciano...
.
La constitució d'una companyia de músics cecs
El document
Avui un document datat el 21 d’octubre de 1647, localitzat a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.
És l’acta notarial de constitució d’una companyia de músics cecs.
O sigui, es tracta d’una colla de músics que s’ajunten i decideixen formar una companyia, una banda, per tocar junts, i opten per anar a cal notari per deixar les coses ben clares.
Encara que ens pugui semblar curiós perquè es tracta d’una companyia de músics cecs, no deixa de ser el document de constitució d’una societat empresarial, amb unes regulacions laborals entre els seus membres constituents que cal deixar explicitades, com en qualsevol societat o empresa que es constitueix davant de notari.
La constitució d’una companyia de músics cecs
1. Durada de la companyia: 10 anys
En nom de Déu sia. Amen.
Per rahó y occasió de la companyia de música de corda per tems de deu anys del dia present en avant comptadors fahedora, per y entra Martin de Langa, Joan Agramunt, Pera Vila y Joan Munterda, ciegos, ciutadans de Barcelona, és estada feta y fermada la capitulació y concòrdia següent...
2. Mesures que cal prendre en cas de trencament de la societat per part d’algun dels seus membres
Primerament, és estat pactat y concordat entra ditas parts que durant dit temps de deu anys del dia present en avant comptadors no sia lícit ni permès a negú dels dits companys de dexar la dita companyia per ells fahedora a pena de vint-y-sinch lliuras, pagadores per lo qui dexava dita companyia y aplicadores als tres qui en dita companyia restaran.
Y axí mateix, que no pugan sonar en altra companyia de ciegos sens exprés concentiment y voluntat de dits sos companys, a pena de una lliura per quiscuna vegada sonaran en altra companyia
3. En cas de malaltia d’un dels membres de la companyia
Ítem, que acàs que en dita companyia n·i hagués hu o dos de malalts, per la qual ocasió agasen de aplicar·i durant lo temps de dita malaltia hu o dos ciegos per los que faltarian, que en tal cars de tot lo que·s guanyaria se haguesse’n de fer sinch o sis parts, segons los malalts, y a quiscú d’ells donar sa part tocant, sent present dit malalt o malalts y tenint sa part com lo que sonaria en llur lloch y quiscú de dits sos companys
4. L’exercici individual de la lliure professió
Ab lo qual pacte no volen sia comprès ningun de dits companys sempre que haian de sonar particularment per Barcelona, axí que, sempre que particularment vullan sonar y sia cridat en ninguna part, puga y li sia lícit y permès anar allà a hont volrà; ab què no sia en ninguna iglésia ni casa concertada de companyia per ell, si no és que de prompte sia demanat y si té temps de havisar a sos companys y volran més de hu ho haja de fer.
5. Els membres de la companyia poden actuar com a substituts d’altres músics malalts d’altres companyies
Ítem, que acàs que en altras coblas de música y hagués algun músich malalt y per dit effecte convidassan algun de dits companys, que en tal cas puria anar ab dita cobla ab que no fassa falta al sonar de dita companyia
6. Un cas particular
Ítem, acàs que dita companyia sonàs en alguna iglésia o iglésia y se offerís que dit Martin de Langa sonàs lo orga, per lo qual li donassen alguna cosa de més, que en tal cas lo que donaran se haia de partir ab dits sos companys ab quatra iguals parts una a cada hu.
Els cecs i la música
Els cecs tradicionalment han tingut sempre un petit lloc en la història de la música.
Pensem que fins fa poques dècades qualsevol disminució física greu conduïa gairebé de forma inevitable a la marginalitat. I en el cas dels cecs, gairebé sempre a viure de la caritat dels familiars o dels estranys, demanant almoina. Per exemple, a Barcelona, tenim dos carrers que es diuen carrer dels Cecs de la Boqueria i dels Cecs de Sant Cugat, que fan referència a les cases en les quals s’obligava a viure, el segle XV, als cecs oracioners i captaires.
Pel que fa a l’àmbit musical, podríem parlar dels romanços de cecs, aquelles narracions en vers recitades o cantades per cecs, convertits en continuadors de la tradició medieval dels joglars; o també de l’origen d’algunes cançons de la Mediterrània, com la tarantel·la, que interpretades per músics cecs de violí es creia que curaven les picades de la taràntula.
I en general, de grups de músics cecs, com els protagonistes del nostre document d’avui, en què la professionalitat i la mendicitat sovint es trobaven barrejades.
En aquest sentit, podem recordar dos poemes que resumeixen perfectament això que diem: “Els músics cecs”, de Salvador Espriu, i un cal·ligrama de Joaquim Folguera, de 1921, titulat “Músics cecs de carrer”.
Però afortunadament avui aquesta vinculació del músic cec amb la marginalitat ja no es dóna.
Músics cecs cèlebres
Francesco Landini, compositor i organista (s. XIV)
Antonio de Cabezón, compositor i organista (s. XVI)
Pablo Bruna, “El ciego de Daroca”, compositor i organista (s. XVII)
Jacob van Eyk, compositor holandès (s. XVII)
Nicolas Bosret (s. XIX)
Augustin Barié, organista (s. XIX-XX)
Jean Langlais (s. XX)
Joaquin Rodrigo (s. XX)
Andrea Bocelli, tenor (s. XX)
Chris Anderson, pianista de jazz (s. XX)
Tete Montoliu (s. XX)
i Ray Charles, Stevie Wonder, José Feliciano...
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)