divendres, 7 de novembre de 2008

La constitució d'una companyia de músics cecs

Escolta la secció:
La constitució d'una companyia de músics cecs

El document
Avui un document datat el 21 d’octubre de 1647, localitzat a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.


És l’acta notarial de constitució d’una companyia de músics cecs.

O sigui, es tracta d’una colla de músics que s’ajunten i decideixen formar una companyia, una banda, per tocar junts, i opten per anar a cal notari per deixar les coses ben clares.

Encara que ens pugui semblar curiós perquè es tracta d’una companyia de músics cecs, no deixa de ser el document de constitució d’una societat empresarial, amb unes regulacions laborals entre els seus membres constituents que cal deixar explicitades, com en qualsevol societat o empresa que es constitueix davant de notari.


La constitució d’una companyia de músics cecs

1. Durada de la companyia: 10 anys

En nom de Déu sia. Amen.
Per rahó y occasió de la companyia de música de corda per tems de deu anys del dia present en avant comptadors fahedora, per y entra Martin de Langa, Joan Agramunt, Pera Vila y Joan Munterda, ciegos, ciutadans de Barcelona, és estada feta y fermada la capitulació y concòrdia següent...


2. Mesures que cal prendre en cas de trencament de la societat per part d’algun dels seus membres

Primerament, és estat pactat y concordat entra ditas parts que durant dit temps de deu anys del dia present en avant comptadors no sia lícit ni permès a negú dels dits companys de dexar la dita companyia per ells fahedora a pena de vint-y-sinch lliuras, pagadores per lo qui dexava dita companyia y aplicadores als tres qui en dita companyia restaran.

Y axí mateix, que no pugan sonar en altra companyia de ciegos sens exprés concentiment y voluntat de dits sos companys, a pena de una lliura per quiscuna vegada sonaran en altra companyia


3. En cas de malaltia d’un dels membres de la companyia

Ítem, que acàs que en dita companyia n·i hagués hu o dos de malalts, per la qual ocasió agasen de aplicar·i durant lo temps de dita malaltia hu o dos ciegos per los que faltarian, que en tal cars de tot lo que·s guanyaria se haguesse’n de fer sinch o sis parts, segons los malalts, y a quiscú d’ells donar sa part tocant, sent present dit malalt o malalts y tenint sa part com lo que sonaria en llur lloch y quiscú de dits sos companys


4. L’exercici individual de la lliure professió

Ab lo qual pacte no volen sia comprès ningun de dits companys sempre que haian de sonar particularment per Barcelona, axí que, sempre que particularment vullan sonar y sia cridat en ninguna part, puga y li sia lícit y permès anar allà a hont volrà; ab què no sia en ninguna iglésia ni casa concertada de companyia per ell, si no és que de prompte sia demanat y si té temps de havisar a sos companys y volran més de hu ho haja de fer.


5. Els membres de la companyia poden actuar com a substituts d’altres músics malalts d’altres companyies

Ítem, que acàs que en altras coblas de música y hagués algun músich malalt y per dit effecte convidassan algun de dits companys, que en tal cas puria anar ab dita cobla ab que no fassa falta al sonar de dita companyia


6. Un cas particular

Ítem, acàs que dita companyia sonàs en alguna iglésia o iglésia y se offerís que dit Martin de Langa sonàs lo orga, per lo qual li donassen alguna cosa de més, que en tal cas lo que donaran se haia de partir ab dits sos companys ab quatra iguals parts una a cada hu.


Els cecs i la música


Els cecs tradicionalment han tingut sempre un petit lloc en la història de la música.

Pensem que fins fa poques dècades qualsevol disminució física greu conduïa gairebé de forma inevitable a la marginalitat. I en el cas dels cecs, gairebé sempre a viure de la caritat dels familiars o dels estranys, demanant almoina. Per exemple, a Barcelona, tenim dos carrers que es diuen carrer dels Cecs de la Boqueria i dels Cecs de Sant Cugat, que fan referència a les cases en les quals s’obligava a viure, el segle XV, als cecs oracioners i captaires.

Pel que fa a l’àmbit musical, podríem parlar dels romanços de cecs, aquelles narracions en vers recitades o cantades per cecs, convertits en continuadors de la tradició medieval dels joglars; o també de l’origen d’algunes cançons de la Mediterrània, com la tarantel·la, que interpretades per músics cecs de violí es creia que curaven les picades de la taràntula.

I en general, de grups de músics cecs, com els protagonistes del nostre document d’avui, en què la professionalitat i la mendicitat sovint es trobaven barrejades.

En aquest sentit, podem recordar dos poemes que resumeixen perfectament això que diem: “Els músics cecs”, de Salvador Espriu, i un cal·ligrama de Joaquim Folguera, de 1921, titulat “Músics cecs de carrer”.

Però afortunadament avui aquesta vinculació del músic cec amb la marginalitat ja no es dóna.


Músics cecs cèlebres

Francesco Landini, compositor i organista (s. XIV)
Antonio de Cabezón, compositor i organista (s. XVI)
Pablo Bruna, “El ciego de Daroca”, compositor i organista (s. XVII)
Jacob van Eyk, compositor holandès (s. XVII)
Nicolas Bosret (s. XIX)
Augustin Barié, organista (s. XIX-XX)
Jean Langlais (s. XX)
Joaquin Rodrigo (s. XX)
Andrea Bocelli, tenor (s. XX)
Chris Anderson, pianista de jazz (s. XX)
Tete Montoliu (s. XX)
i Ray Charles, Stevie Wonder, José Feliciano...

.